CRÍTICA

De Mumbai a Barcelona

Després de diverses vicissituds, filmada entre l'Índia i Barcelona, en anglès i en català, sense subvencions públiques i amb campanya de micromecenatge inclosa després de la inadvertida retirada d'alguns inversors, Maria Ripoll -Tu vida en 65' (2006)- va aconseguir estrenar, en el seixantè segon Festival de Sant Sebastià i en la Seminci de Valladolid, la seva última pel·lícula (Rastres de sàndal, 2014). El mèrit d'aquesta producció, al marge del seu resultat final, és l’herculi treball de preproducció que hi ha darrere. No es pot obviar que està sufragada exclusivament per inversors privats, empreses i fundacions catalanes. La història gira al voltant de la Muna, una estrella de Bollywood que està obsessionada per descobrir el parador de la seva germana, la Sita/Paula (Aina Clotet), de la qual va ser separada quan no eren més que unes criatures. Ambdues es retrobaran a Barcelona trenta anys després i la Sita/Paula emprendrà un viatge, espiritual i físic, als seus orígens. La Muna està interpretada per Nandita Das, directora i intèrpret hindú que es mou en el circuit l’altra banda de les fronteres bollywoodienses. Fa un any i mig en una entrevista a El País mostrava el seu rebuig a ser considerada part de la indústria que més pel·lícules factura per temporada. "El cinema a l'Índia no només és Bollywood, és molt més. Tenim una altra indústria. El meu és el cinema independent" (El País 21-5-2013). La seva presència així com les localitzacions (Barcelona i Mumbai) eren fonamentals per portar a la gran pantalla la novel·la homònima en què està basada (coescrita per la productora i guionista Anna Soler-Pont). Res va ser deixat a l'atzar en la fonamentació de Rastres de sàndal, ja que es va decidir que els equips estiguessin dirigits per dones, donant així un cop a la taula en una indústria cada vegada més masculinitzada. Com veieu, un treball ple de gent compromesa, de principi a fi.

Rastres de sàndal és un viatge intercultural que apel·la al drama de les adopcions per remoure les entranyes de l'espectador. Entre Mumbai i Barcelona, Ripoll i Soler-Pont erigeixen una història de separació, amor i descobriment. Les localitzacions tenen una importància en absolut menyspreable en el desenvolupament de la trama; l'apassionada Índia es postula com el detonant de la ruptura o el retrobament i la modernista Barcelona hi aporta el punt suspicaç i escèptic del conte. En la forja d'aquesta identitat és clau la tasca de la directora de fotografia Raquel Fernández Núñez. Sense una ruptura estètica radical i mantenint la línia entre ambdós mons s'aconsegueix apreciar els contrastos que delimiten les personalitats geogràfiques i, a la vegada, la pel·lícula es percep com una unitat; no com blocs estètics diferenciats que podrien respondre a les diferents ciutats o les diferents èpoques. La fotografia exerceix de pont visual per a un relat estructurat de manera força intel·ligent si bé els attrezzos que l'adornen no són igual d'afortunats. La idea de no adaptar totes les trames de la novel·la, centrant-se en una de sola, abarateix els costos i a priori esquiva el gastat error d'intentar calcar el llibre a la gran pantalla. L'altre truc narratiu elogiable, al meu parer, és la utilització de la ficció dins de la ficció per dur a terme els flashbacks. Més qüestionables són un altre tipus de decisions que forcen la presència d'eventualitats que porten implícita una deriva que alguns trobaran emocionant i d’altres en excés sensiblera. Anant a l'obvi i deixant de banda si hem empatitzat o no amb les protagonistes; la relació que floreix per atzarós capritx del destí entre la Paula i un hindú, empleat d'aquestes típiques botigues d'aparells tecnològics que inunden el paisatge urbà de Barcelona, és si més no enutjosa, per ensucrada i exagerada en la seva redundant recreació del fortuït. [...]