CRÍTICA

La història se situa a París, un París a la corda fluixa pels desitjos de Hitler que la capital francesa cremi abans de caure. Per evitar això, assistim a una particular batalla que es lluita fora de les trinxeres, una batalla diplomàtica com indica el títol de la pel·lícula, entre el governador militar alemany de París, meravellosament interpretat per un Niels Arestrup que és del millor de la cinta , i el cònsol suec, Raoul Nordling, que tracta d'impedir, costi el que costi, que els alemanys no procedeixin a activar els explosius que dinamitarien tot el patrimoni artístic i cultural d'una ciutat llegendària.

Per a això assistirem a impressionants duels dialèctics entre els dos personatges, amb estils oposats. El general von Choltizt (Arestrup) porta la disciplina castrense a la sang, en procedir d'una històrica nissaga de militars prussians, i ha de debatre’s entre el seu sentit del deure, desobeir ordres directes i els seus propis principis. Per la seva banda, el cònsol interpretat per Dussollier fa gala de la seva àmplia cultura i la seva gran retòrica per intentar sembrar dubtes en la ment del general.

No és, per descomptat, una pel·lícula bèl·lica en ús. Més aviat és com si en comptes de veure els partits, un es dediqués a veure les reunions dels directors esportius per armar l'equip. Hi haurà negociacions, contranegociacions, moltes paraules i poca acció. Els amants del guió, la història, i la política agrairan una pel·lícula d'aquestes característiques.

L'obra està basada en la peça teatral homònima de Cyril Gely, que Schlöndorff es limita a adaptar al cinema. D'aquesta manera, l'entorn, l'ambientació, el vestuari i els mitjans tècnics estan molt cuidats, però no arriben al nivell de distreure l'atenció del que realment importa: l'intercanvi entre els dos personatges, que desperta prou interès tant pel contingut com pel continent. No en va la parella d'actors protagonistes és l'original, acostumada a interpretar nit rere nit al Teatre de la Madeleine.

La veritat és que la resta de personatges tenen molt poca importància per a la història. Tots ells serveixen de context per a una única cosa: ressaltar la magnificència de París. Aquest fet sí que pot arribar a cansar una mica, i és que les bondats de la capital francesa són ressaltades, exagerades i repetides fins a la nàusea. No obstant això, és cert que se n’aconsegueix una fotografia bellíssima, cosa que s'aprofita molt bé.

I en veritat no té gaire més. Hom diria que és poc pretensiosa, però tractar de reflectir un esdeveniment històric del qual no es té constància és, de per si, un objectiu alt. Així que més aviat caldria dir que no ofereix gaire més. París defensat com alfa i omega, el principi i la fi. Però molt ben defensat.

Miguel de la Asuncion – cinemaldito.com