Bárbara Lennie és un dels personatges més complexos del cinema recent

En una escena de Magical girl, un personatge secundari defineix la tauromàquia com el pols entre la raó i l'instint i, a partir d'aquí, troba en aquest joc de contraris una possible idea d'Espanya. També és una clau d'interpretació de la mateixa pel·lícula, de medul·la espanyola malgrat el seu joc subtil i constant amb referents orientals: el segon llargmetratge de Carlos Vermut descendeix de l’anòmal tronc fundacional d’El extraño viaje (1964), el pare i la mare de diverses (i selectes) alteritats de la nostra cinematografia, i sembla mirar-se en la poètica perversa d'alguns treballs del japonès Sion Sono -autor de Cold Fish (2010) i Guilty of Pleasure (2011)-, alhora que, a través del joc que estableix entre la seva forma i el seu contingut, construeix la seva identitat pròpia a partir d'aquesta tensió entre raó i instint, entre façana i inconscient. Amb una mirada asèptica, de fredor gairebé kubrickiana, Vermut disposa un laberint, sense centre, a l'interior del qual podem observar la vulnerabilitat i la caiguda dels seus personatges. El cineasta s'assembla gairebé a un Hal 9000 en ple control d'un univers on la bondat i la debilitat es convertiran en fatals passaports per passar al costat fosc, per fer, en definitiva, el Mal sota l'imperatiu de fer el Bé. Hi ha una altra imatge simbòlica que el cineasta facilita com a eina d'interpretació: la peça perduda d'un puzle, emblema de les zones enigmàtiques i ambigües que el relat deixa en fora de camp, com la pròpia naturalesa de l'acte que va propiciar la perdició del personatge encarnat per José Sacristán i que mai serà revelada.

El pare (Luis Bermejo) d'una nena (Lucía Pollán) amb malaltia terminal intenta, a Magical girl, complir l'últim desig de la seva filla. L'atzar el portarà a creuar el seu camí amb el d'una enigmàtica dona (Bárbara Lennie, un dels personatges femenins més complexos del cinema recent), els desitjos de la qual, temps enrere, van destruir un abstret professor de secundària (Sacristán). Que el pare de la nena també sigui un docent colpejat per la crisi i les retallades en educació no és l'únic vincle entre aquests dos personatges que no es trobaran fins a les últimes escenes, autèntic pic d'intensitat en un conjunt que omet moments de transició per convertir en essencials -i gairebé autosuficients- cadascuna de les seves peces: el pare abnegat (i, també, mesquí, maldestre i irresponsable) disposat a complir el somni de la seva filla encarna la forma blanca de la mateixa dinàmica que va portar el professor pusil·lànime a caure imantat pel desig d'una patològica femme fatale, feta de gel i foc i sotmesa, en el present, al control farmacològic del seu marit.

Diamond Flash va ser un debut d'impacte: cineasta autodidacta format com a historietista, Vermut esbossava un univers propi que aquí creix i es consolida, referma el seu to i conté les seves tendències centrífugues i el seu gust per l’ocasional desviament capritxós. A Magical girl tot serveix al relat i l'únic que pot trobar a faltar l'incondicional de Diamond Flash és l'habilitat del cineasta a l'hora de descobrir i revelar noves cares i talents: la manera en què Bárbara Lennie, Luis Bermejo, José Sacristán, Israel Elejalde i Elisabet Gelabert s’entreguen, però, als seus respectius papers compensa amb escreix.