A poc a poc, amb paciència de monjo trapenc, el realitzador andalús Alberto Rodríguez està construint, com qui no vol la cosa, potser la més coherent de les carreres en el cinema criminal que hagi vist el recent cinema espanyol. En aquesta, sens dubte, la seva pel·lícula més rodona, per què no, la seva primera obra mestra, aconsegueix a més una cosa que ja s'intuïa en l'anterior Grupo 7 (2012): la capacitat del nostre home, i del seu guionista, l'imprescindible Rafael Cobos, per reconstruir amb extrem rigor el referent històric més o menys recent. Aquí, una exposició de l’impactant fotògraf sevillà Atín Aya li serveix d'inspiració per ordir un trencaclosques fascinant, es miri per on es miri: la resolució d'un doble crim a les maresmes del Guadalquivir, en l'any de gràcia de 1980; un escenari senzillament exquisit, un assassinat repugnant.

Tres trames criminals en una

L'última pel·lícula d'Alberto Rodríguez és apassionant des del punt de vista del gènere: déu n'hi do reconduir amb èxit fins a tres trames criminals en una sola pel·lícula, sense perdre’n de vista mai cap, i complint a satisfacció la conclusió de totes. Ho és des del punt de vista dels seus personatges. Perquè si, a Grupo 7, la relació entre els policies tenia alguna cosa déjà vu cinematogràficament, aquí resulta del tot inèdita: el que tenen entre ells el policia demòcrata Raúl Arévalo i l'esmunyedís Javier Gutiérrez (excel·lents tots dos, però cal acotar que aquí el segon aconsegueix el seu millor personatge en cinema fins avui) és qualsevol cosa menys maniquea. I ho és, en fi, des del punt de vista històric, que potser és el que millor sap reflectir el film. Aquest moment de canvi, quan molt gramscianament les coses velles es resisteixen a morir, però a les noves els costa molt obrir-se pas (en definitiva, la creació d'una ficció essencialment política), mai havia estat reconstruït així en el cinema espanyol.

Horror, passivitat i somnis de confort

La incertesa, l'horror sense nom, la vida molla de senyorets avorrits que es passen de la ratlla, però també la passivitat de les classes subalternes, els somnis d'adolescents que es moren d'avorriment i aspiren a un món de confort, el dia a dia d'anar trampejant per seguir vivint, són els elements del puzle. I el resultat ja va quedar dit: una gran, immensa pel·lícula. Enganxada a la realitat però a la vegada, intel·ligent passatemps. Denunciatòria però subtil, i sense ser insistent: el director respecta el seu espectador, en un tour de force del qual aquest sempre surt recompensat, però amb intel·ligència. Què més es pot demanar?