Belle és un drama d'època molt ben ambientat. Basat en successos reals és un al·legat contra l'esclavitud i el racisme, i a favor de la igualtat entre homes i dones. No és res de l'altre món, però és una pel·lícula que funciona molt bé, tot i que l'arrencada és potser excessivament pausada.

Som davant d'una pel·lícula d'actors, on els tres protagonistes destaquen molt positivament, especialment la bellíssima Gugu Mbatha Raw, a la qual cal augurar un futur esplèndid en el cinema, i al costat d'ella no desmereixen Sam Reid i Tom Wilkinson.

L'acció ens porta al segle XVIII a Anglaterra per presentar-nos Dido Elizebeth Belle (Gugu Mbatha-Raw), filla il·legítima d'un almirall de la Marina reial (Matthew Goode), que és criada pel seu oncle avi, l'aristòcrata i president del Tribunal Suprem Lord Mansfield (Tom Wilkinson) i la seva esposa (Emily Watson). I mentre el seu llinatge li permet certs privilegis, la seva presència provoca també problemes socials, mentre viu en una Anglaterra que encara permet l'esclavitud. Es criarà al costat d'una cosina, blanca, és clar, amb la qual compartirà moltes coses. Belle es debatrà entre l'amor veritable i el destí que li imposa la seva família. Un cas que porta Lord Manfield i en el qual es debat el que va passar en un vaixell en el qual el capità decideix llançar al mar els esclaus que transportava. Belle haurà enfrontar-se als convencionalismes per intentar ser feliç.

Belle recorda en la seva resolució el film de 2010 de Robert Redford, La conspiración, encara que és més clàssica en el seu conjunt.

Belle no és una gran pel·lícula, li falta presència, però sí que és una mostra de cinema interessant, que aconsegueix captar l'interès de l'espectador. Té connexions amb els relats de Jane Austen. És el segon llargmetratge d'Amma Asante; el primer va ser Way of life de 2004.