COMENTARI

El romanticisme de Moccia guanya en la versió espanyola

L'adolescència és tan inversemblant com que una relació entre una mocosa d'institut i un publicista en la quarantena prosperi. Per molt que nosaltres madurem aviat i ells ho facin tard, no hi ha relació que es resisteixi a un canvi generacional (i hormonal) tan gran. I si ho fa, ja arribarà el moment de marxar d'Erasmus. La premissa de la novel·la de Federico Moccia és justament aquesta: noi coneix noia (en accident de trànsit), noia i noi s'enamoren (ell, en edat de casar-se i ella, a uns dies de la Selectivitat) i noi i noia assumeixen que la seva relació és impossible. L'adaptació de Joaquín Llamas, molt més fina que la del mateix Moccia –vegeu el significat de “italianada”–, segueix al peu de la lletra la increïble història d'amor conjuminada pel culpable d'enlletgir ponts de tot el món a força de cadenats. I ho fa de manera eficient, amb uns protagonistes (Paloma Bloyd i Daniele Liotti) amb química i amb unes vistes –aquest idíl·lic far de Cadaqués– immillorables.

Un altre tema és si la correcció de Perdona si te llamo amor no treu la gosadia de la trama –si jo tingués una filla adolescent… m'agradaria que veiés aquesta pel·li?– per fabulosa i improbable. És clar que també sembla inversemblant que una història així vengués aquí l’esglaiadora xifra de 2 milions de llibres. I, sense dubte, ho va fer…

VEREDICTE: L'adaptació espanyola de Moccia desitalianitzada. Per a bé.