Després de veure les anteriors obres del director iranià Asghar Fahradi (director que es va donar a conèixer per A propósito de Elly, 2009, i es va consolidar dins del panorama amb la multipremiada i oscaritzada Nader y Simin, una separación, 2011) cal dir que som davant d’un altre esdeveniment cinematogràfic d'aquest autor.

Aquesta vegada amb El pasado ens mostra una reconstrucció i deconstrucció del passat com a eix central d'una història que arrossega “allò viscut” fins a arribar a un conflicte que han de desmembrar les famílies del trio protagonista, que interpreten amb un gran virtuosisme: Berenice Bejo (guanyadora a Canes 2013 del premi a la Millor Actriu i vista com a protagonista femenina a l’oscarizada The Artist (2011), dirigida pel seu marit Michel Hazanavicius), Tahar Rahim (Un profeta, 2009 ) i Ali Mostaffa.

La complexitat emocional que estructura Fahradi fa despertar a l'espectador els cinc sentits per deixar-se aclaparar per aquest conflicte familiar on la quantitat de mirades i personatges ens porten a una quantitat de dubtes existencials que poden arribar a fer esglaiar, però, gràcies a la intel·ligència del llibret, també del mateix Fahradi, saltem sobre segur.

Aquesta intel·lectualitat es veu reflectida en el comportament dels personatges, i també, com a espectador agraïm veure personatges intel·lectuals, però no parlem d'intel·lectualitat acadèmica, sinó de l'intel·lecte normal que se li nega a un personatge (pot ser que parlem del 100% del cinema de Hollywood). El mateix autor s'ha pres alguna llicència per dialogar amb la persona asseguda a la butaca i amb el personatge que retrata. Els personatges han de qüestionar-se la situació perquè, com nosaltres, no coneixem el passat de la resta dels personatges, així que observarem una desfilada de preguntes: Per què volies que dormís aquí i no en un hotel? Per què volies que veiés l'exmarit? Per què no em dius el perquè?

Fa la sensació que tots, autor, personatge i espectador, ens fem aquesta qüestió de forma natural mentre vivim amb Samir, Marie i Ahmad. Aquí és quan l'autor és conscient que aquests dubtes necessiten un espai, un plànol excessivament allargat però no injustificat, on el dubte no solament corroeix el personatge, sinó també l'espectador; aquest espai tan virtuosament construït crea un nivell d'empatia necessari per arribar a comprendre el significat d’aquest relat. La importància de la veritat i de com arribem a ella per construir una vida en relació amb els que ens envolten.

El passat, present i futur són delicades qüestions que, en aquest cas, es troben i debaten des de la interioritat de les localitzacions. Les accions en interior de forma que semblin espais caòtics, incòmodes i aclaparadores construccions d'escenaris interns, el gran exemple és la casa de Marie. Les construccions espacials del discurs fílmic de Fahradi són igual d'importants que les construccions internes dels personatges. La importància d'una porta que no deixa veure l'expressió d'una cara o el diàleg que veiem però que una paret de vidre no ens deixa escoltar.

El pasado té aspiracions de ser una de les pel·lícules de l'any. Gran cinema d'un autor que cal tenir present des d’ara mateix.