Quantes pel·lícules s'han fet sobre el conflicte bèl·lic per excel·lència. Fins a la sacietat, i des dels anys 1950, la indústria cinematogràfica de Hollywood ens ha ofert -i cal pensar que ho seguirà fent una bona temporada- nombroses i diverses històries sobre la Segona Guerra Mundial, algunes amb més encerts que d’altres, unes més desconegudes que d’altres. I aquest és el punt positiu que ofereix Monuments men, l'última pel·lícula darrere de les càmeres de George Clooney (Buenas noches, y buena suerte; Los idus de marzo), que treu a la llum -i no s'ha explicat tot el que hi ha darrere del guió- una peculiar aventura que un petit comandament d'aliats va tenir en els últims compassos de la contesa. Una pega inicial, aquesta pel·lícula sobre la recuperació de les obres d'art robades pels nazis conté una dosi de patriotisme nord-americà que, ufanament, no tracta d'amagar a l'espectador. Tot i ser un drama, el film l’encerta colant picades d'ullet còmiques de la mà de John Goodman, Bill Murray i Matt Damon, que fan més amè veure-la .

Europa, 1944. Les tropes nazis retrocedeixen gradualment davant els sengles avenços dels aliats i dels soviètics. En el seu replegament cap a Alemanya s'emporten un nombre massiu d'obres d'art que anaven a parar a mecenes del règim nazi i al projecte del Museu del Führer. El president Roosevelt autoritza el tinent Frank Stokes (George Clooney) a reclutar un equip expert en art per trobar, protegir i catalogar el major nombre de quadres robats pels nazis. En la seva tasca, l'equip dels Monuments men comptaran amb la inestimable ajuda de Rose Maria Valland (Cate Blanchett, Blue Jasmine), la secretària d'un alt càrrec nazi còmplice del robatori de cent d'obres. A la meitat de la missió, el Reich ordena aplicar el Decret Neró, que preveia destruir tota infraestructura que pogués ser utilitzada pels aliats en la seva marxa cap a Berlín. Aquesta mateixa ordre implicava la destrucció de les obres d'art confiscades, la qual cosa, en cas de dur-se a terme, implicaria l'oblit per a la història d'un patrimoni cultural incalculable .

En les seves dues hores de metratge, Monuments men segueix una línia recta de la qual tot just s’aparta per oferir una gran sorpresa o un tour de force final que doni de què parlar després d’haver-la vist. Té els seus moments de gala, òbviament, unes escenes de gran càrrega emocional que donen drama a la història i són un al·licient perquè els protagonistes acabin l'empresa que van iniciar. Però Clooney peca, bastant diria, de voler intercalar en la seva pel·lícula escenes o plans inversemblants que sobren de la trama per la seva nul·litat, ja que baixen el ritme de la pel·lícula notablement. Com s’ha dit abans, els papers de Goodman, Murray i Damon donen una espurna destacable. Les particularitats dels seus personatges es veuen en passatges com la relació entre Damon i Blanchett o la memorable escena de la granja nazi, on Murray deslliga l'acció. Monuments men fa una clara -però controvertida segons qui la vegi- defensa de la cultura. Treure a la llum aquest episodi perdut de la Segona Guerra Mundial és un al·licient per anar al cinema i conèixer-la, ja que convida a contestar la pregunta següent: Val, un quadre, la vida d'un home?