Naomi Watts: “Vaig témer que interpretar Diana fos el meu suïcidi professional”.

Va arribar a estar obsessionada amb Lady Di donar. Volia interpretar-la a la perfecció. El resultat és Diana, la pel·lícula que narra la veritable història d’amor de l'exprincesa de Gal·les.

Parlem clar: Naomi Watts no s’assembla a Diana. Això és evident. I resulta encara més palmari quan la petita actriu entra per la porta d’un senzill cafè davant de casa seva a Nova York. Watts arriba a la nostra trobada vestida amb l’uniforme oficial de les famoses que no volen enlluernar: texans, samarreta de ratlles, barret Panamà i bossa de Louis Vuitton. La mateixa Watts té clar que no s’assembla a la difunta princesa de Gal·les i no tracta d’amagar-ho: “No, no m’hi assemblo en res... Ni en els ulls, ni en el nas, ni en el cabell... Bé, és veritat que tinc els ulls blaus, però tenen forma diferent.”

Watts està acostumada a interpretar papers d’alt risc o, com a mínim, polèmics: la supervivent del tsunami a Lo imposible o la dona que es fica al llit amb el fill del seu millor amic a Adore, el seu següent projecte. Però la seva decisió d’encarnar Lady Di, una de les dones més cèlebres dels últims temps, revivint els dos últims anys de la seva existència i la seva història d’amor amb el cardiòleg musulmà Hasnat Khan, fa l’efecte de ser particularment arriscada.

XL Semanal. De debò vol que la comparin amb una llegenda? Quan es va fer públic l’elenc de la pel·lícula, molts van posar el crit al cel i van aventurar que la seva decisió d’interpretar Diana seria el seu suïcidi professional.

Naomi Watts. Sí. Això mateix és el que jo vaig pensar, cregui’m, quan m’ho van proposar. Per aquesta raó vaig rebutjar el paper dues vegades. Em va costar negar-m'hi, i un cop que vaig haver dit que no, tampoc acabava de sentir-me en pau amb mi mateixa. A vegades dius que no a alguna cosa i després et sents alliberada, tranquil·la, però aquest no va ser el cas. Hi havia quelcom molt intrigant en la vida d’aquesta dona. Alguna cosa extraordinària. M’atreia. Sempre va portar una vida privilegiada, però de sobte va passar a viure en un món que no era gens normal. Crec que ningú acaba d’assimilar la fama quan aconsegueix semblant magnitud. No és una visió gaire optimista de les coses, però és el que penso. També crec que interpretar un personatge de la vida real té el seu atractiu, és especial. A la gent, al públic, l'atrau. Per als actors és molt interessant.

XL. La interpretació d’una figura molt coneguda pel públic té els seus propis reptes. L’actor ha de reflectir perfectament tots els detalls, els trets personals, projectar l’essència de l’individu per tots els porus... Vostè va fer els deures?

N.W. Sí. Vaig llegir tots els llibres sobre ella: el de Kate Snell, el d’Andrew Morton, el de Burrell... Els autors es contradiuen en abordar la seva figura, però tots fan referència a aspectes comuns, consistents i perllongats. Una vegada ho vaig absorbir tot, vaig veure que la informació era tanta que em vaig dir que havia arribat el moment de seguir endavant jo sola i fiar-me del meu instint. A més, el guió estava basat en una investigació molt sòlida.

XL. En quin sentit?

N.W. Els guionistes es van mostrar considerats i delicats amb la història, fins i tot massa, diria jo. Hi ha moments una mica escabrosos que semblen correspondre’s amb la realitat en els quals mai acabem d’entrar. I, bé, gairebé cada dia escoltava al mòbil la famosa entrevista de Martin Bashir [en la qual Diana parla en la BBC de les infidelitats del seu matrimoni]. La vaig escoltar desenes, centenars de vegades. Perquè em deia que tothom pensaria el mateix: “Naomi Watts no s’assembla en res a ella ni parla com ella. Ni tan sols és veritablement anglesa...” Encara que el fet és que ho sóc.

XL. Vostè va néixer a Anglaterra, país on va viure fins als 14 anys. Avui en dia segueix tenint un sol passaport: el britànic. I referent al físic... una perruca i una pròtesi al nas ajuden a difuminar les principals diferències. Vostè, a més, sap el que és viure sota l’assetjament dels fotògrafs de premsa.

N.W. Sí, però mai de la vida m’he sentit tan assetjada com Diana.

XL. Però els paparazzis moltes vegades són en aquest carrer, muntant guàrdia davant de la casa que comparteix amb el seu company, Liev Schreiber, i els seus dos fills.

N.W. Sí, però resulta molt més fàcil manejar-se amb els fotògrafs a Nova York. Aquí impera certa mentalitat al vell estil, i els fotògrafs s’acontenten quedant-se a la vorera de davant i fer les fotos amb els seus teleobjectius. Si surto a fer un volt en bicicleta amb els meus fills, els demano, per favor, que no em segueixin, que em posarien nerviosa i podria posar en perill els meus nens. A canvi, els ofereixo somriure a la càmera. I la majoria de les vegades responen de forma bastant considerada.

[...]

Edwina Ings-Chambers, XL Semanal