CRÍTICA

La conspiració revela inquietants paral·lelismes entre el moment històric en què transcorre i l'actual. Una pel·lícula plena d'inspirades interpretacions, especialment una impressionant Robin Wright que podria aspirar a l'Oscar.

A més d'un dels noms fonamentals del cinema nord-americà de les últimes dècades, Robert Redford segueix responent a les característiques d'aquelles estrelles sorgides i crescudes sota la influència de la contracultura dels seixanta i els setanta. Estrelles que posaven la seva visibilitat i la seva influència al servei d'un compromís polític exigit per la difícil situació que passava el país. Amb el pas dels anys, i una carrera més centrada ja en la direcció, aquest compromís s’ha anat adaptant a les exigències dels nous temps i desafiaments, com va demostrar la fallida Leones por corderos (2007), que fracassava en el seu excessiu didactisme, en un clar exemple de com, de vegades, el missatge es menja literalment la pel·lícula.

Molta millor sort ha tingut amb La conspiració, una cinta que reconstrueix la reacció i el judici als acusats de conspirar per assassinar el president Lincoln el 1865, quan les ferides de la Guerra de Secessió estaven en carn viva i la integritat mateixa de la nació semblava en perill. L'afany de venjança contra els perpetradors del magnicidi, procedents del derrotat sud, es va sobreposar a qualsevol idea de justícia, i en nom dels alts ideals proclamats en la Declaració d'Independència, es van retallar els drets civils i es va instaurar l'estat d'excepció.

Si a algun gènere pot adscriure's aquest títol, és al del cinema de judicis, però aquest no és més que una excusa per mostrar les inquietants similituds existents entre les reaccions d'aquell moment i les que es van succeir després de l'11-S. Aquí, no importa tant la fidelitat de la reconstrucció històrica —encara que és d'assenyalar l'esforç de producció per dotar de realisme cadascun dels escenaris i detalls d'època—, com que l'espectador sigui capaç d'identificar per si mateix que, en realitat, la democràcia és un valor sempre fràgil, sempre amenaçat, i que les temptacions per sufocar-la, normalment envoltades de en belles paraules, han estat una constant en la història.

Un missatge que guanya encara més força en seguir el cas de l'única dona jutjada per participar en la conspiració que dóna títol a la pel·lícula —molt menys eficaç que l'original, The Conspirator, que juga hàbilment amb la indefinició per deixar en suspens qui eren els veritables conspiradors, si els assassins o el Govern que, encapçalat pel secretari de la Guerra Edwin Stanton, va manegar un judici i va soscavar totes les garanties establertes per la constitució—, interpretada per una simplement meravellosa Robin Wright, que des d’ara mateix passa a ser una de les preferides per emportar-se l'Oscar® de qui signa això.

Perquè si la cinta gaudeix d'unes més que inspirades interpretacions, amb un sempre solvent James McAvoy, un pràcticament irrecognoscible Kevin Kline com a Stanton, i uns eficaços Tom Wilkinson o Danny Huston, és potser l'apartat femení el que llueix amb més intensitat. No només per la portentosa mare encarnada per Robin Wright, sinó també per una Evan Rachel Wood que, en el paper de la filla de l'acusada, mostra també una enorme capacitat per afegir un alt grau d'emotivitat en la seva interpretació, sense caure mai en l'excés sentimental. Però en tot cas, i sense arribar al nivell de la nostra adorada exprincesa promesa, capaç d'imbuir el seu personatge de l'elegància, la duresa, el convenciment i la dignitat que només una mare que busca protegir els seus fills pot fer, fins i tot encara que això vagi en contra dels seus interessos. I si les seves paraules ens colpeixen, els seus silencis i la seva mirada maternal ens commouen fins a l'extrem.

Miguel A. Delgado, www.labutaca.net