LOUISE - MICHEL
Direcció i guió_Benoît Delépine i Gustave Kervern País_França Any_2008 Durada_94 min Gènere_Comèdia negra Intèrprets_Yolande Moreau (Louise), Bouli Lanners (Michel), Benoît Poelvoorde, Albert Dupontel (Miro)Guió_Timothy Harris i David Bowers; basat en els personatges creats per Osamu Tezuka Producció_Mathieu Kassovitz i Benoît Jaubert Música_Gaëtan Roussel Fotografia­_Hugues Poulain Estrena a França: 24 de desembre de 2008 Estrena a Espanya: 15 d’octubre de 2010


Qualificació_ + 7 anys
SINOPSI

Comèdia fosca –o més aviat negre– on unes treballadores descobreixen que en el decurs d’una nit el seu antic cap ha tancat la fàbrica on treballaven i s’ha fet fonedís i s’ha emportat tot el que hi havia de valor. Les dones, abocades a l’atur sense indemnització, miren d’organitzar-se com poden i ajudar-se les unes a les altres amb els seus minsos estalvis. Però la Louise, una de les obreres, té una idea que considera molt millor: utilitzar els diners per contractar un assassí que mati el seu antic cap.

CRÍTICA

Es diu que a la Louise Michel, a qui alguns van anomenar la Pasionaria de la Comuna de París, li agradava vestir-se amb roba masculina per exterioritzar la seva fúria feminista. A Louise-Michel, tercer llarg del tàndem Gustave de Kervern i Benoît Delépine, guanyador del premi al millor guió en el Festival de Sant Sebastià de 2008, la memòria de la icona anarquista muta en dues figures grotesques, definides a través d'una identitat transgenèrica: Louise (Yolande Moreau) és un expresidiari que ha adoptat una identitat femenina per aconseguir feina; Michel (Bouli Lanners) és una dona transsexual que s'ha convertit en un desastrat vigilant de seguretat. Tots dos es converteixen en l'estranya parella unida per un peculiar contracte clandestí: el/la primer@ sol·licita els serveis del/de la segon@ com a assassí a sou perquè extermini el cap que va tancar la fàbrica tèxtil on treballava. Louise-Michel és una comèdia negra que advoca per una grotesca supervivència de l'acció directa en el postapocalipsi de la lluita de classes. Una pel·lícula a contra corrent que, com assenyala Lourdes Monterrubio a Cahiers du Cinéma, intenta complir el somni bretonià de reflectir el surrealisme "en el negre mirall de l'anarquisme".

La pel·lícula s'obre, literalment, amb l'enterrament simbòlic de la lluita de classes en plena era d'una deshumanitzada eficàcia visiblement ineficaç: un funeral maldestre als sons d'una Internacional low-fi. Al cinema de Kervern i Delépine es donen la mà la poètica proletària de Kaurismäki i l'abstracció còmica de Jacques Tati. La mala bava ideològica de Louise-Michel no hauria de relegar a un segon pla l'altíssima sofisticació de l'estratègia que apliquen els cineastes als mecanismes tradicionals de la comèdia: una cal·ligrafia de plànols fixos i enquadraments acuradament dissenyats per a l'estranyesa i el desconcert de l'espectador. Un plantejament proper al posthumor que porta les troballes visionàries de Tati a un territori on el riure sembla haver estat tancat a la nevera d'un forense. A Louise-Michel humor i compromís són dues formes d'una mateixa lluita.

J. C. El País

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com