CINEFÒRUM
DISSABTE 13 DE NOVEMBRE A LES 22 HORES
amb el director del documental Carles Bosch,
sobre les vivències de Pasqual Maragall i el seu entorn en la lluita diària contra l'Alzheimer
"Enlloc no està escrit que aquesta malaltia hagi de ser invencible"
Pascual Maragall, 20 d'octubre de 2007

SINOPSI

Des que a la tardor de l’any 2007 els metges van diagnosticar la malaltia d’Alzheimer a Pasqual Maragall, la vida de qui fou un dels grans noms de l’escenari polític català ha girat al voltant de la lluita contra aquesta terrible dolença. Una lluita que Maragall afronta diàriament amb valentia, humor i l’ajuda de la família, els amics i l’equip mèdic que el tracta..

CRÍTICA


«El rodatge ha estat una càrrega amb una gran compensació». D'aquesta manera definia Diana Garrigosa, dona de Pasqual Maragall, les sensacions viscudes durant la realització de Bicicleta, cullera, poma en la presentació del film en l'últim festival de Sant Sebastià. Després, la dona de qui va ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya, va recalcar que no haurien pogut aguantar més. Van ser gairebé dos anys de treball continu, de relació permanent amb les càmeres, de sacrificar la intimitat per donar a conèixer millor una cosa que encara no es coneix en tota la seva dimensió, l'Alzheimer.

De totes maneres, la pel·lícula realitzada per Carles Bosch (Balseros) no és només un documental sobre aquesta malaltia, que a Maragall se li va manifestar fa tres anys. Bicicleta, cullera, poma és una producció promoguda per la Fundació Maragall i parla de com es manifesta la malaltia, com es viu i afecta a qui la pateix i els que l'envolten, la soledat que de vegades comporta, la urgència d'una comprensió que no sempre es té. Els seus responsables esperen, a més a més, que gràcies a la pel·lícula es faci realitat l'esperat centre d'investigació internacional que ha de trobar respostes i solucions per a l'Alzheimer, una malaltia amb què es mor, no de què es mor, com assegura el mateix expresident Maragall.
Però el film de Bosch és també un retrat de família, un estudi distant si es vol, però molt expressiu, del teixit de relacions que s'estableixen davant una situació límit i inesperada com és el desenvolupament de qualsevol malaltia greu.
Maragall i els seus accepten despullar-se davant la càmera, en el sentit més ortodox del cine documental que demana, sobretot, la complicitat dels personatges retratats, aquella espontaneïtat davant les càmeres que no ha d'amagar la lucidesa davant les coses de les quals es parla. I si el resultat emociona és pel seu caràcter senzill abans que per la seva condició d'evident.

Q. C., El Periódico