CineBaix - OCÉANOS

CRÍTICA

Alguns pensàvem que amb Nómadas del viento (Jacques Perrin, 2001) i Tierra (Alastair Fothergill i Mark Linfield, 2007) havíem vist les coses més belles del planeta gràcies a un treball artisticodocumental insuperable. Però Jacques Perrin i Jacques Cluzaud demostren amb Océanos que no, que “a l'altra banda del mirall” hi ha més vida del que sembla, i que podem seguir sorprenent-nos en descobrir els últims santuaris blancs i els seus pobladors. Ho aconsegueixen perquè ens ofereixen imatges belles, espectaculars… amb un rodatge sorprenent i un muntatge fascinant. No hi ha artifici ni digitalització de la imatge: n’hi ha prou amb la Natura en tota la seva puresa i moltes hores de treball -cinc anys de rodatge- d'un equip molt competent i la tecnologia més moderna, a més del pressupost més gran de la història per a aquest tipus de treballs documentals.

El resultat és el descobriment d'espècies marines i hàbitats mai vistos, en tota la seva esplendor i sense la desconfiança que la presència de l'home hagi pogut generar. L'espectador es pregunta com deuen haver pogut capturar tants detalls de la vida sota el mar sense espantar els seus habitants, perquè abunden els primers plans de les espècies sense faltar els moviments de masses “coreografiats” de gegantins bancs de peixos, o de multitud d'aus que es llancen en picat a la recerca d'aliments. La varietat d'una fauna i flora desconegudes, el colorit d'alguns racons i els gràcils moviments dels seus anònims llogaters, l'equilibri que les imatges transmeten amb depredadors convertits en protectors i petits peixos en harmonia amb grans balenes… fan que les gairebé dues hores de metratge discorrin ràpidament i plàcidament, gaudint d'una bellesa inimaginable.

Un nucli documental que és introduït per Perrin amb una crida ecologista a tenir cura del planeta i preservar les seves espècies, que torna en l'última mitja hora per reincidir amb un missatge catastrofista… alertant perquè en el futur no vegem tanta bellesa confinada a representacions recollides en oceans artificials. Fins i tot sent necessari conscienciar, narrativament resulta repetitiu i excessivament explícit (les imatges de contaminació d'aigües i de la siderúrgia, per exemple). De la mateixa manera, la pau i l’elegància amb què la càmera ha tractat la vida dels oceans es transforma en ofensa i drama gairebé apocalíptic quan l'home apareix, amb unes xarxes tramposes on s'enreden els innocents peixos o uns arpons assassins que enrogeixen amb sang les aigües i la pantalla… aconseguint fins i tot que el mar s'enfurismi i mostri el seu enuig fuetejant vaixells i el mateix far, en escenes plenes de força.

Però si les imatges criden l'atenció per la seva bellesa, un capítol a part i digne de tots els elogis mereix la banda sonora de Bruno Coulais (responsable de la música de Los chicos del coro). Amb ella ens anem incorporant al món aquàtic per sentir l'angoixa i el suspens davant uns ulls que ens miren tan sorpresos com nosaltres a ells, l'elegància d'uns peixos que semblen ballar amb la música melòdica, o la trepidació d'uns altres que acceleren el seu curs amb ritme elèctric, i fins i tot uns crancs que es disposen en ordre de batalla amb una marxa èpica. L'harmonia entre imatges i música és tan perfecta que l'espectador es sent involucrat en la vida marina i gairebé aprèn a conviure amb aquestes espècies que… per uns moments deixen de ser unes desconegudes per convertir-se en amigues, com és el cas del submarinista nedant al costat del tauró. […]

Julio Rodríguez Chico_labutaca.net