SINOPSI

A finals del segle XIX, l’anarquista Santiago Salvador va estremir bona part de l’opinió pública catalana de l’època amb el llançament d’una bomba al bell mig de l’elitista i selecta platea del Liceu, un acte terrorista que va provocar vint morts. El prestigiós documentalista Carles Balagué torna sobre aquells fets amb la col·laboració de testimonis tan valuosos com el del novel·lista Eduardo Mendoza o l’historiador Lluís Permanyer.

CRÍTICA

[…] un documental de 84 minuts dirigit pel productor, guionista i director de cinema Carles Balagué, l'home que molts espectadors recordaran, almenys, per La Casita Blanca, La ciudad oculta (2002) o, més darrerament, per Arropiero, el vagabundo de la muerte (2008), entre d'altres. El fet d'haver col·laborat en la realització d'aquest documental m'inhabilita en certa forma per cantar-ne les lloances més del compte, però no pas per recomanar-la i, sobretot, per referir-me a l'oportunitat de revisar uns fets històrics que, d'una manera o d'una altra, són prou vius en l'imaginari col·lectiu de molts barcelonins i catalans.

EN EFECTE: NO CREC QUE HI HAGI gaires esdeveniments en la història dels últims 125 anys en la nostra peripècia col·lectiva -i al marge, esclar, de la República i la Guerra Civil- que hagin deixat una petja tan profunda, o que si més no despertin una evocació tan vívida, com el fet sagnant que va produir-se al Gran Teatre de la Rambla el dia 7 de novembre de 1893, al voltant de les onze de la nit, i que va provocar la mort de vint persones. La brutalitat de l'acció, els destinataris, les conseqüències, el lloc i la data escollida -en la gala de l'inici de la temporada-, la tipologia de l'autor, tot plegat ha contribuït sens dubte a produir aquest efecte perdurable. I, per si fos poc, la literatura d'Ignasi Agustí (Mariona Rebull, 1944), una pel·lícula de Sáenz de Heredia (títol idèntic, 1947) i una sèrie televisiva de TVE (La saga de los Rius, 1976) van encarregar-se en el seu moment d'anar reviscolant les impressions que molta gent ja alimentava per tradició familiar. Que, a més a més, entre les víctimes figuressin en una sola família cinc morts i dos ferits o que un poeta com Joan Maragall dediqués a l'atemptat un poema que mostra el millor vitalisme de la seva època nietzscheana són elements que acoloreixen més encara el dramatisme dels fets. I, com en tots els esdeveniments singulars, les confusions i els errors de la memòria i dels estudiosos també abunden en aquesta història terrible, al voltant del nombre de les víctimes, del lloc exacte de l'explosió, del segon artefacte que no va arribar a esclatar, de la personalitat confusa de Santiago Salvador. Tot, tot contribueix a mantenir encesos l'interès i la fascinació de la gent.

I VET AQUÍ QUE CARLES BALAGUÉ HI TORNA ara amb una mirada i un enfocament diferent. D'una banda, perquè situa en el seu lloc exacte allò que pertany només a l'àmbit de la imaginació i retorna a la realitat històrica el paper que, al costat de la literatura i el cinema de ficció, no hauria d'haver perdut. De l'altra, perquè, resseguint els llocs i els espais, actualitza el drama de la bomba i la sotmet a la mirada de les noves generacions, aquelles que avui reben classes en un institut que ocupa l'indret on, antany, se situaven la presó del carrer d'Amàlia i el seu pati dels Corders, el lloc concret on Salvador va ser ajusticiat al garrot vil. Enmig de poderosíssimes imatges que restitueixen tota la bellesa del teatre feliçment reconstruït, el documental contempla els fets des de tots els punts de vista i intenta comprendre el perquè de les actituds i les respostes que van envoltar aquell fet dramàtic. Des del meu punt de vista, el documental supera amb habilitat la limitació objectiva que suposa no poder disposar d'imatges fílmiques de l'època, i la varietat dels punts de vista de les persones que van sent entrevistades de manera successiva va confegint el mosaic amb un bon encaix entre les peces.

D'ALTRA BANDA, I COM NO PODIA SER d'altra manera, sempre plana damunt el documental la pregunta més important de totes, és a dir, com va ser possible un succés com ara aquell. Les respostes que s'hi van obtenint també es complementen les unes amb les altres. Aquell era un altre món, certament, una altra Barcelona i una altra època. Un temps, per cert, de profundes desigualtats socials, de manca d'horitzons per a amplis sectors populars, de crisi i de desorientació en el món llibertari -que era el que hegemonitzava aleshores el moviment obrer-, de radicalització creixent. A l'altre costat, la gravetat objectiva de la situació no estalviava, tanmateix, l'exhibició impúdica dels fastos d'una burgesia inconscient, que no semblava adonar-se del que estava passant sota els seus ulls, a desgrat dels lúcids avisos del mateix Maragall. Per si fos poc, havien transcorregut molt poques setmanes d'ençà de l'execució de Paulí Pallàs, l'home que havia atemptat inútilment contra el capità general Martínez Campos i que havia aventurat que la venjança que vindria després d'ell seria, literalment, "terrible", com així va ser. I el cicle infernal encara no s'havia completat: havien de venir encara, tres anys després, el misteriós atemptat del carrer dels Canvis Nous durant la processó de Corpus -l'autoria del qual mai no s'ha arribat a aclarir- i la duríssima repressió que va recaure sobre el moviment anarquista fins a deixar-lo completament atuït per molt de temps.

UN COP REVISADA per mitjà d'aquest documental, tothom surt força malparat, o així m'ho sembla, d'una història tan poc exemplar. Al costat dels anarquistes i els burgesos, enfrontats en un combat sense treva, hi hauríem d'afegir encara el paper galdós de les autoritats de l'època, de la policia, de l'exèrcit i de la justícia, amb pàgines tan tenebroses com la pràctica de la tortura, la nul·la existència de les mínimes garanties processals, els empresonaments sense causa, les execucions de persones innocents, i tantes i tantes circumstàncies ignominioses com envolten els actes de terrorisme d'aquells anys. Però la vergonya de constatar el que passava i el neguit davant de tanta falta d'escrúpols no resten gens ni mica de fascinació, voluntat d'interpretació, curiositat. Per això tenia tant d'interès que Carles Balagué abordés aquest episodi, perquè la tasca renovada de conèixer i de comprendre no s'acaba mai.

Antoni Dalmau, escriptor
Diari Avui