|
|
SINOPSI
La vida d’una jove de 17 anys que habita els suburbis de Londres, es prepara per anar a la Universitat d’Oxford i somnia viatjar a París, farà un canvi radical després de conèixer un home més gran que ella, 35 anys, elegant, seductor i disposat a embadalir-la amb els capricis més cars. |
CRÍTICA
Nick Hornby evoca en el guió d’‘An education’ l’èxtasi i el desengany del primer amor
«Si parlem d’educació emocional més que acadèmica, les pel·lícules van ser essencials en la meva, sobretot a finals de l’adolescència. Per mi el cine de Preston Sturges és més important que molts llibres suposadament imprescindibles», assegura Nick Hornby, que gràcies a novel·les com Alta fidelitat o Fiebre en las gradas es va especialitzar a retratar homes obsessionats per la cultura pop llançats a l’aterridor món dels adults i que ara ha canviat el punt de vista. El seu guió d’An education, que va escriure basant-se en les memòries de la periodista Lynn Barber sobre els seus anys formatius [...] és la història d’iniciació d’una adolescent obsessionada amb Juliette Gréco –el pop que no falti– i, sobretot, a fer-se gran.
«El text de Barber em va interessar perquè és molt divertit i a la vegada molt trist, i això no és habitual –comenta Hornby–. També em va donar l’oportunitat d’explorar una època molt interessant al meu país. A Anglaterra els 60 no van començar fins al 1963 o 1964, entre el final de la prohibició a L’amant de Lady Chatterley i el primer elapé dels Beatles. El 1962, quan se situa la pel·lícula, la majoria de la gent seguia atrapada en l’austeritat de la postguerra.»
Construir-se un futur
En aquest context, Jenny (Carey Mulligan) mostra una ferma autodeterminació per construir-se un futur en un món canviant en què les dones joves ja no hauran d’escollir entre ser mestres o mestresses de casa. I, com els altres fills de Hornby, deixa que la música, les pel·lícules, els llibres i l’art que estima l’ajudin a saber qui és i qui vol ser. Així mateix, An education mostra com l’ansietat per la mobilitat social d’aquells anys fa que Jenny es rendeixi a les atencions d’un home gran, David (Peter Sarsgaard), i a canviar Oxford per un glamurós món de cine estranger, art, viatges, regals cars i nightclubs. Segons Hornby, «és una noia molt intel·ligent i segura de si mateixa que no sap què fer amb aquestes qualitats, i per això aquestes qualitats no necessàriament la porten a prendre decisions correctes». Jenny sempre té una resposta per a cada situació, però això no significa que sàpiga cuidar-se a si mateixa.
«Reconec que és increïble que mai li fes preguntes a David –va explicar una vegada Lynn Barber sobre la seva història–, i en culpo Albert Camus. Una de les regles de l’existencialisme, tal com les meves amigues i jo el practicàvem, era que mai feies preguntes, perquè fer preguntes demostrava que eres ingènua i burgesa, i no fer-les indicava que eres sofisticada. Jo volia ser sofisticada a qualsevol preu.» En qualsevol cas, l’adaptació de Hornby no emet judicis. Tracta l’arribada d’una dona al món dels adults com una història de misteri, aventura i desenganys, no com un fet que necessiti ser legislat. «Quan es tracta del primer amor, algú sempre resulta ferit, no perquè una de les dues parts s’estigui aprofitant de l’altra, sinó perquè descobrir el sexe ens fa vulnerables. Però també ens proporciona un amarg regal: la llibertat per cometre errors», diu l’autor.
Nando Salvà, El Periódico |