GARBO, EL HOMBRE QUE SALVÓ EL MUNDO

Direcció_Edmon Roch País_Espanya Any_2009 Durada_89 min Gènere_ Documental Intervencions_Joan Pujol, Nigel West, Mark Seaman, Xavier Vinader i  Aline Griffith Guió_Edmon Roch, Isaki Lacuesta i María Hervera Producció_Edmon Roch Música_Fernando Velázquez Fotografia_Bet Rourich, Gabriel Guerra i Joachim Bergamin. Estrena a Espanya: 4 de desembre de 2009


Qualificació_TP
SINOPSI

Durant trenta anys, ningú no va sospitar que el català Joan Pujol, resident a Veneçuela, en algun moment de la seva vida havia respost al nom de Garbo i havia estat capaç de convèncer Hitler que el desembarcament per part de les tropes aliades a Normandia era només una maniobra de distracció i que, per contra, la invasió d’Alemanya es preparava en un altre punt: al pas de Calais.
CRÍTICA

“Bigger than life”

Hi ha dos tipus de documentals: els que tenen una gran història i els que no tenen cap història però són capaços de construir-ne una. No hi ha cap dubte que Garbo, l'espia, d'Edmon Roch, forma part del primer grup, però té l'encert que no s'ha conformat a exhibir la bona història, ja que també ha estat capaç de construir-la, de donar forma a un relat d'una gran complexitat que ha transformat el documental en un possible esbós d'una gran ficció. El punt de partida iconogràfic de Garbo, l'espia és la inexistència d'imatges documentals. El protagonista, Joan Pujol Garcia, va ser un personatge tan escàpol, que de la seva joventut gairebé no es conserven fotografies, i de la seva vellesa es tenen imatges televisives de quan va ser rehabilitat –o més ben dit, ressuscitat–. Edmon Roch parteix de l'absència de documents per tal de crear un producte en què el relat s'estableix a partir d'una curiosa barreja entre el discurs oral d'uns experts, els quals van des del periodista Xavier Vinader fins al novel·lista especialista en qüestions de serveis secrets Nigel West. El relat avança amb una gran fluïdesa, fent que les declaracions enllacin amb comoditat. Aquest fet ens permet descobrir que Joan Pujol era un doble espia que va fer creure als nazis que tenia 27 espies al seu servei, quan tots ells no eren cap altre que ell mateix. Pujol va enganyar el mateix Hitler afirmant que el desembarcament de Normandia era una operació de distracció i que el veritable desembarcament dels aliats havia de ser al pas de Calais.

El relat oral dóna pistes i verifica la veritat de tot allò que s'explica. El seu contrapunt és un muntatge en què les imatges no remeten a la veritat sinó a la ficció. Edmon Roch construeix tota la pel·lícula a partir d'extractes de clàssics de Hollywood, posant en relació la Mata Hari, de Clarence Brown, amb Nuestro hombre en La Habana, de Carol Reed, o la imatge de Peter Lorre transformat en Mr. Moto amb la de George C. Scott fent de general Patton. El joc amb el muntatge d'imatges, fet a partir de models d'una clara ascendència anglosaxona, té una gran agilitat. En algun moment funciona com a contrapunt irònic del relat que s'explica, i en d'altres no fa més que certificar que allò que no és ficció –la vida de Joan Pujol– és més novel·lesc que la majoria de les pel·lícules d'espies que Hollywood va rodar als anys quaranta. Les imatges d'arxiu conviuen, però, amb imatges animades i altres construccions de caràcter publicitari, que han estat transformades com si fossin veritables documents de l'època. La veritat i la mentida, el document i la ficció, el discurs històric i el discurs novel·lesc conviuen en un còctel lúcid, elegant i brillant. Al final, però, qui triomfa no és cap altre que Joan Pujol, que a més de demostrar que, juntament amb Enric Marco, ha estat un dels millors actors que ha donat Catalunya, també ens demostra que de vegades la realitat pot transformar-se i esdevenir increïble, senzillament bigger than life.

Àngel Quintana – El Punt

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com