SINOPSI

Una hostessa de vol a la recerca de l’amor, un vigilant del zoològic que perd la raó per viure quan li comuniquem que la seva adorada elefanta ha de tornar a l’Índia, d’on va arribar, i una dolça òrfena de 10 anys que sobreviu als carrers de Saigon venent flors als passejants. Els camins de tots tres –perduts, melangiosos, solitaris– acabaran creuant-se als carrers d’una ciutat que, com ells mateixos, també sembla no saber cap on caminar.

CRÍTICA

Encara que pugui semblar-ho a primera vista, la mirada del debutant Stephane Gauger en el seu viatge al Vietnam no té res de turística. Algú podria dir-ho a causa de la seva tendència pel paisatge i la misèria contemplada de reüll, gairebé com la del visitant ocasional que accepta complaent, condescendent, el trist color local. Tanmateix, Gauger no és un turista: és un americà d'origen asiàtic que transmet una emotivitat empàtica (no exempta d'aquesta mala consciència occidental burgesa) amb el seu, diguem-ho així, retorn a les arrels. Aquests cinc dies en un Saigon contradictori i fascinant són, de fet, un mos de realitat fàcilment extrapolable a qualsevol altre lloc del món. És veritat que la innocència desarmant de Thuy, la petita orfeneta venedora de flors, i la tragèdia que l'aguaita, no tindria el mateix sentit sense el plus de denúncia social. O que la soledat del vigilant d'un metafòric zoològic (potser sobren tantes metàfores a una cinta que no les necessita per commoure'ns o conscienciar-nos) amaga un pes tradicional i cultural tan evident com la cerca de l'amor d'aquesta hostessa que completa el mosaic vital del film. Senzilla en la seva estructura dramàtica i un punt convencional en la seva plasmació cinematogràfica, Cinco días en Saigón acaba superant els seus dèficits gràcies a la seva mirada límpida i honesta. Combina la poesia en prosa documentalizada d'un Jean Renoir amb l'estil de John Sayles, un altre amic americà capaç de no ser un simple turista en el Tercer Món?

Fausto Fernández, Fotogramas