SINOPSI

En el món d’Internet, les sigles LOL signifiquen ‘mort de riure’. I LOL és, precisament, com els amics anomenen la jove Lola que, però, després de les vacances d’estiu no sembla tenir cap motiu per riure: creu que la seva parella l’ha enganyat, li sembla que s’està enamorant del seu millor amic i, com no podia ser d’altra manera, està segura que la seva mare no l’entén. Una mirada intel·ligent sobre el món de l’adolescència.

CRÍTICA

He de reconèixer un cert prejudici: l’adolescència no és el meu tema preferit. Però també s’ha d’admetre que una gran part d’aquest rebuig prové de com ens n’han parlat des de la pantalla, condicionats com estem per les pel·lícules nord-americanes que n’han fet un gènere i que se n’han sortit prou bé. Però la seva mirada és massa aliena i llunyana dels nostres àmbits: els seus adolescents no són pas com els nostres, tot i la globalització. No és que aquest film sigui una obra mestra, però, si més no, empra un sentit de l’humor allunyat dels estereotips de l’altra banda de l’Atlàntic, i resulta un xic més càlid i rigorós a l’hora d’observar uns joves que es mouen i parlen d’una forma més propera. I hauríem d’afegir que un encert del film consisteix en què [sic] no només busseja en el món dels adolescents sinó que també mostra com els progenitors rivalitzen amb la prole en paradoxes, ridículs, i contradiccions. Saludable exercici que demostra que el film conté unes mínimes dosis d’intel·ligència, i que resulta una agradable i gens grollera aproximació a les relacions entre pares i fills, un dels lligams humans més complexos i difícils de tot el ventall de paroxismes socials que es fan i es desfan. I hi surt la Sophie Marceau! És a dir, que val la pena.

Xavier Sáez, Time Out