MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO

Mapa de los sonidos de Tokio

Direcció i guió_Isabel Coixet País_Espanya Any_2009 Durada_109 min Gènere_Drama, thriller Intèrprets_Rinko Kikuchi (Ryu), Sergi López (David), Min Tanaka (narrador), Manabu Oshio (Yoshi) Producció_ Jaume Roures Fotografia_Jean Claude Larrieu Disseny de producció_Ryo Sugimoto Vestuari_Tony Crosby Estrena a Espanya_28 d’agost de 2009

Edat_ + 13 anys
SINOPSI

L’amor i la passió poden néixer en les circumstancies més adverses. Fins i tot allà on ningú no s’ho espera, com, per exemple, entre una assassina professional i la seva víctima...

CRÍTICA

Encara que Mapa de los sonidos de Tokio narra una història de complexitats i subtileses amoroses, de frustracions i violències diverses, es tracta, essencialment, d’un film sobre les persones i les coses i la manera com poden ser filmades. Isabel Coixet fa anys (des de la seva segona pel·lícula, Cosas que nunca te dije) que explica més o menys la mateixa història, la d’uns amors impossibles en situacions límit tant en el terreny afectiu com en el físic: la malaltia terminal de Mi vida sin mí, la plataforma aïllada que serveix d’escenari a La vida secreta de les paraules, la diferència d’edat i d’estatus social a Elegy.

No és estrany que amb la seva última proposta hagi afrontat la diferència cultural entre Orient i Occident, malgrat que aquest no sigui el tema clau de la cinta. Mapa de los sonidos de Tokio (un suggerent títol) narra la relació amorosa entre un català que ha provocat el suïcidi de la seva nòvia japonesa –o com a mínim això és el que es pensa el pare de la noia– i l’assassina a sou que és contractada pel pare per liquidar-lo.

Estem, doncs, en uns dominis que s’acosten més al film noir que no pas al melodrama emocional, més a prop (per temàtica) d’un John Woo o un Johnnie To que no pas d’altres referents utilitzats per Coixet. El resultat és la intersecció d’aquestes cultures, tradicions i gustos genèrics, un film que va més enllà que Lost in translation en el seu culte a l’estranyesa en un món i uns signes culturals que no són els propis; però que busca sempre imatges molt cool, estudiades, sense centre fix: la càmera, sempre mòbil, la controla la directora mateixa, girant i escrutant les cares de Rinko Kikuchi i Sergi López, els dos amants d’una relació impossible.


Quim Casas, El Periódico

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com