Lluny de la imatge severa i madura que el cinema tot sovint ha transmès de la llegendària monarca britànica, la pel·lícula de Vallée (C.R.A.Z.Y) evoca una Victòria jove, encara innocent i, per sobre de tot, bojament enamorada de l’aristòcrata Albert de Bèlgica.

CRÍTICA

Jean-Marc Vallée aposta pel glamour de la cort victoriana, per les seves vanitats palatines i per la idealització de la dignitat règia. La seva pel·lícula biogràfica, que aborda només els primers anys en el tron de la llegendària reina, és d’aquelles que llegeixen la història en clau romàntica. Lluny d'endinsar-se en el vesper politicodiplomàtic de l'agitada cort britànica del període, Vallée dirigeix la seva mirada al quadre amorós, a la panoràmica sentimental d'una reina novel·lesca enamoradíssima d'un altre novel·lesc aristòcrata d'altíssim bressol, com és Albert de Bèlgica.

La Reina Victoria delimita la mirada al pla emocional, una mica caramel·litzat, dels dos enamorats com si es tractés de la crònica efervescent i frívola d'una revista del cor qualsevol. En aquest sentit la pel·lícula està més a prop de la franquícia Sisi, amb excessos de cursileria a sobre, que d'un biopic contemporani en voga, sensible a les llums i a les ombres del personatge. La de Vallée és una biografia tirant a beatífica, estèticament exuberant, però una mica ingènua amb les altíssimes dignitats i responsabilitats del poder d'una reina emperadriu amb el món a les seves mans. El personatge és un bombó, per això no podem deixar de lamentar la superficialitat artesanalment impecable de l'acostament. Vallée es queda a la porta, absort en els ornaments i en el luxe de les motllures i els tapissos desaprofitant una oportunitat única de disseccionar la grandeur d'uns avatars històrics addictius.

Al final la seva pel·lícula està més en el bàndol del drama romàntic que en el d'un fresc històric que es vesteixi pels peus. Assumit que sobra vernís per a tan poca superfície, és fàcil deixar-se anar, caure a les xarxes de la sumptuositat escènica de l'invent, del sentimentalisme idíl·lic a la cúspide del glamour i dels apunts politicohistòrics del context, descuidat en un desfavoridor segon pla.

Emily Blunt és una excel·lent reina Victòria. A les ordres de Vallée, i amb l'auxili de secundaris de luxe com Paul Bettany, Mark Strong o Miranda Richardson, la jove actriu britànica treu el que té de millor de si mateixa i signa la primera gran prestació del seu puixant currículum. Més indicada per als qui fullegen la revista Hola a la recerca de florides panoràmiques de la reialesa europea i de les seves irrellevants i fotogèniques foteses sentimentals que per als amants del cinema històric de veritat de la bona, La Reina Victoria és, amb tot, una producció impecable amb espurnes aprofitables i disperses de bon cinema palatí. Menys és res.