CRÍTICA
Les pel·lícules de nazis semblen no tenir fi. Des
d’El gran dictador (Charles Chaplin, 1940) que no hi ha temporada
en què no s’estreni alguna pel·lícula
on s’escolti el Heil Hitler. Encara recent l’èxit
d’El niño con el pijama de rayas (2008), ens arriba
aquesta producció que, tot i situar-se en el context històric
de l’Alemanya dels anys trenta, toca un tema universal que
es podria traslladar perfectament a qualsevol règim o situació actual:
el de l’home que, per por i cobdícia, es ven i es deixa
corrompre per arribar a una posició socialment més
elevada.
És la història d’un professor, tranquil,
de pensament lliberal i bon ciutadà, que ha escrit un llibre
en defensa de l’eutanàsia. Als nazis els interessa fitxar
intel·lectuals per a les seves files i ell, sense adonar-se’n,
s’hi trobarà involucrat fins al coll. El seu matrimoni,
els seus amics i tota la seva vida experimentaran un canvi radical.
Sense arribar al nivell d’altres interpretacions, Viggo Mortensen
compleix amb el seu paper, cosa normal tractant-se d’un actor
de la seva categoria. I un dels encerts del film, basat en l’obra
teatral de C. P. Taylor, estrenada a Londres el 1981, és l’acurada
ambientació i direcció artística.
Carles Mir,
Time Out