|
|
CRÍTICA
El cineasta Andrés Wood (Santiago de Xile, 1965) va entrar en una perruqueria
amb l’objectiu de fer un documental. A mesura que parlava amb els clients,
però, es va adonar que les històries que li explicaven eren carn
de pel·lícula de ficció. Basada, això sí,
en històries reals. La pel·lícula es diu La buena vida i
al febrer va guanyar el Goya a la millor cinta estrangera de parla hispana.
La buena vida és, com Historias Mínimas, de Carlos
Sorín, una d’aquelles pel·lícules petites que demostren
que no fa falta anar gaire lluny per tenir alguna cosa per explicar darrere d’una
càmera. Després de sortir d’aquella perruqueria on Andrés
Wood va trobar tants testimonis sucosos, va llegir en un diari una notícia
sobre un nadó que li va fer posar els pèls de punta. A partir d’aquell
moment, ja tenia la pel·lícula al cap.
Els personatges de La buena vida, amb històries que s’encreuen,
són «els secundaris» de la vida real. Són els que no
realitzen cap gran fet històric, els que no construeixen edificis ni escriuen
llibres ni aproven lleis ni dirigeixen museus. Tots ells anhelen coses senzilles.
Un somia amb un cotxe. Un altre pretén entrar en una orquestra. Una altra
s’esforça per entendre la seva filla adolescent...
Societats molt individualistes
«Els personatges representen l’individualisme de les nostres societats,
que estan potenciant la soledat dels ciutadans. El concepte de pertinença
a una nació s’està diluint. I això passa a Xile i
en molts països de l’Amèrica Llatina», afirma Wood en
conversa telefònica amb aquest diari.
El director de Machuca recalca que La buena vida «no
jutja els personatges», sinó que es limita a explicar el que els
està passant. En tots els casos, l’espectador sap molt poca cosa
(és a dir, gairebé res) del seu passat. «No cal explicar
més coses. La càmera segueix unes persones que resideixen a Santiago
de Xile i que viuen una sèrie d’experiències dures.»
Wood prefereix que el seu treball arribi al cor dels espectadors abans que al
seu cervell. «La pel·lícula parla dels enormes canvis socials
que s’estan produint, però en realitat m’interessa més
que toqui el cor de la gent.»
Olga Pereda, El Periódico
|