SINOPSI

Quatre persones viuen a la voràgine urbana de la capital xilena, cadascuna amb els seus somnis, anhels i pors. Totes semblen perseguir impossibles, quimeres que sempre acaben desapareixent davant els seus ulls...

CRÍTICA

El cineasta Andrés Wood (Santiago de Xile, 1965) va entrar en una perruqueria amb l’objectiu de fer un documental. A mesura que parlava amb els clients, però, es va adonar que les històries que li explicaven eren carn de pel·lícula de ficció. Basada, això sí, en històries reals. La pel·lícula es diu La buena vida i al febrer va guanyar el Goya a la millor cinta estrangera de parla hispana.

La buena vida és, com Historias Mínimas, de Carlos Sorín, una d’aquelles pel·lícules petites que demostren que no fa falta anar gaire lluny per tenir alguna cosa per explicar darrere d’una càmera. Després de sortir d’aquella perruqueria on Andrés Wood va trobar tants testimonis sucosos, va llegir en un diari una notícia sobre un nadó que li va fer posar els pèls de punta. A partir d’aquell moment, ja tenia la pel·lícula al cap.

Els personatges de La buena vida, amb històries que s’encreuen, són «els secundaris» de la vida real. Són els que no realitzen cap gran fet històric, els que no construeixen edificis ni escriuen llibres ni aproven lleis ni dirigeixen museus. Tots ells anhelen coses senzilles. Un somia amb un cotxe. Un altre pretén entrar en una orquestra. Una altra s’esforça per entendre la seva filla adolescent...

Societats molt individualistes

«Els personatges representen l’individualisme de les nostres societats, que estan potenciant la soledat dels ciutadans. El concepte de pertinença a una nació s’està diluint. I això passa a Xile i en molts països de l’Amèrica Llatina», afirma Wood en conversa telefònica amb aquest diari.
El director de Machuca recalca que La buena vida «no jutja els personatges», sinó que es limita a explicar el que els està passant. En tots els casos, l’espectador sap molt poca cosa (és a dir, gairebé res) del seu passat. «No cal explicar més coses. La càmera segueix unes persones que resideixen a Santiago de Xile i que viuen una sèrie d’experiències dures.»

Wood prefereix que el seu treball arribi al cor dels espectadors abans que al seu cervell. «La pel·lícula parla dels enormes canvis socials que s’estan produint, però en realitat m’interessa més que toqui el cor de la gent.»

Olga Pereda, El Periódico