SINOPSI

Will Smith encarna Ben Thomas, un agent del fisc americà que està deprimit i turmentat pels remordiments de consciència sobre errors del seu passat. Ben intentarà compensar aquests errors ajudant els altres, però quan troba Emily, una dona amb una malaltia del cor, s'enamora d'ella i això complica els seus projectes.

labutaca.net

CRÍTICA

Will Smith és, actualment, l'actor americà més en forma comercialment de cara a la taquilla internacional. Bona prova d'això són els espectaculars resultats de dos títols tan ajustats en els seus mèrits artístics com Soy leyenda i Hancock, la preqüela i seqüela dels quals, respectivament, aviat es faranrealitat. Carisma, simpatia i proximitat als fans són les seves principals virtuts en el terreny personal, a les quals cal afegir una sobrada solvència interpretativa capaç d'invitar les masses a gratar-se la butxaca cada cop que estrena nova pel·lícula. Ara bé, de tant en tant decideix lluir-se una mica més enllà dels habituals blockbusters, buscant explicar històries profundes i interessants que sedueixin un públic menys massiu i li facin guanyar-se el favor de la crítica local i estrangera. I després de l'èxit de la seva primera col·laboració amb l'italià Gabriele Muccino, nominació a l'Oscar inclosa, vet aquí novament la parella, disposada de nou a arrencar llàgrimes al pati de butaques…

Ben Thomas (Smith) és un agent del fisc dedicat a la poc agraïda tasca de reclamar als insolvents els diners que deuen a l'Estat. No obstant això, sembla un bon tipus, més preocupat per la situació personal dels morosos que per les possibilitats dels deutors de saldar els seus comptes amb el Gran Germà. Curiós, pràcticament inversemblant. I és que Thomas amaga un secret… Una abismal, ineludible i tràgica culpabilitat és el motor principal de Siete almas, una arriscada proposta sotmesa des de l’inici a la capacitat del seu protagonista per aconseguir l'empatia de l'espectador. Arriscada, perquè s'obvia totalment la presentació del personatge, de manera que la badada és la nota imperant durant bona part del metratge, llosa en certa mesura insalvable per molt que una emotivitat esquinçada però continguda impregni una història en la qual les relacions entre els participants de l'obra triguen una eternitat a ser dibuixades totalment. Així, caminem d'una banda a una altra al costat de l'eix del drama, sospitant amb més o menys encert -molts entreveuran la seva motivació en els primers rotllos del film- què s'amaga darrere de la seva erràtica però fèrria disposició caritativa, gairebé mística, abocada en l'ajuda a un proïsme per a ell anònim però sempre patidor.

La decisió dels responsables del guió d'ocultar sota un pòsit de constant dolor i amargor l'autèntic impuls de la figura protagonista els porta a signar un text que ens recorda amb pesar que, en ocasions com la que ens narren, (i)real com la vida mateixa, la redempció no és assolible si la falta és massa gran, malgrat el propi sacrifici personal. Sentiments a flor de pell inunden cada segon de les vides d'un pianista cec (Woody Harrelson), d'una jove i bonica noia en l'espera d'un trasplantament de cor (Rosario Dawson), d'una mare soltera assetjada per la seva exparella (Elpidia Carrillo)… en definitiva, una sobredosi d'humanitat afligida que pul·lula entorn d'un atordit Smith transformat en tòtem pacificador en l’aspecte físic i espiritual, centre d'una narració lenta, voluntàriament pesarosa que culmina en un clímax sorprenent i notablement resolt, cúspide d'un crescendo d'amor i dolor que no aconsegueix allò que pretén -gravar-se amb foc en les nostres memòries i cors- però que queda com una proposta totalment vàlida per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i els que ens envolten, sobretot en els àrids temps que vivim.

José Arce_labutaca.net