SINOPSI

L'hivern de 1937, la jove Manuela i la seva filla Paloma recorren els carrers de la ciutat assetjada. El seu marit, l'advocat Justo Álvarez Calderón, lluita contra Franco en dos fronts: a la ràdio, on s'ha convertit en “la veu de la revolució”, i a les trinxeres que envolten Madrid. És la prova vivent que els herois llibertaris saben defensar les seves paraules amb les armes si cal. L'amor, la fe en la justícia i la força dels llaços familiars són els pilars d'aquesta història basada en un fet real.

labutaca.net

CRÍTICA

És molt difícil a aquestes alçades fer una pel·lícula interessant sobre la Guerra Civil espanyola. Estem davant un tema al qual la nostra cinematografia ha tornat constantment, i des que hi ha democràcia sempre escollint el mateix bàndol com objecte d'infinites lloances. Sense que ningú aporti noves perspectives ideològiques o conceptuals a aquest gairebé “gènere” del nostre país, la rutina s'ha apoderat d'aquestes obres, encara que sigui cinema construït amb bons fonaments (com Los girasoles ciegos, de José Luis Cuerda). En aquest context ens arriba una nova espremuda al tema, La mujer del anarquista, que té com a principal novetat el fet que en la seva ambició el relat es desplaça més enllà de les nostres fronteres, buscant herois desesperadament a l'Europa d'aquells anys.

Estem davant un film de llenguatge més aviat pobre, clarament en mans inexpertes (resulta decebedor que directors pràcticament novells s'atreveixin amb projectes d'aquesta envergadura al principi de les seves carreres). No acompanyen tampoc ni una brillant direcció de fotografia, ni un bon ritme de muntatge, ni una música que només ens enlluerna fugaçment en alguns instants. A més, la producció (encara que hagi comptat amb col·laboració internacional) no dóna per a moltes floritures, i en ple setge sobre Madrid la meva impressió era que sempre estaven bombardejant el mateix carrer.

A això cal sumar un guió que tampoc funciona en el seu intent de dividir la història en tres actes ben diferenciats. El primer segueix rutinàriament els protagonistes per una ciutat que veu de prop la derrota, i en ell els moments d'emoció estan comptats. En el segon acte, hi ha un cert suspens i el relat adquireix certa força en prendre les dones el seu centre. Però quan la delicada estructura s'ensorra és en el terç final, el que es pretén que sigui el més emotiu i el que acaba resultant més terriblement tediós. La intriga es perd i s'arriba a un final sobtat i gens remarcable.

Tot i així, el més molest de l'escriptura del film és la forma com es construeixen els personatges. Tots els caràcters principals pertanyen al bàndol republicà, i són joves, lliures, generosos, artistes, canten, pinten i són guapíssims (perdó per la beneiteria). Els del bàndol vencedor pràcticament ni apareixen i, quan ho fan, resulten ser uns traïdors desagraïts, que miren amb repugnància els “rojos”. El conjunt aixafa els pocs intents de fugir del maniqueisme. Si el protagonista s’anomena Justo, no podem albergar molts dubtes sobre quina manera de ser tindrà.

Tot i que el pitjor el guió són els diàlegs que han de recitar els actors. És difícil brillar en la pantalla sense un text que t'ho permeti. Tot i així, és l'actuació de les dues protagonistes pràcticament el millor el film. María Valverde afronta amb valentia un personatge difícil, amb el qual gairebé totes les actrius joves d'aquest país haurien fet el ridícul. Encara que és Ivana Baquero la que aporta la millor interpretació de l'elenc, confirmant la força que va mostrar com a actriu infantil a El laberinto del fauno. No obstant això, i malgrat les seves actuacions, és un gran error de càsting que les dues actrius interpretin a una mare i a la seva filla de tretze anys, quan entre totes dues no hi ha d'haver ni deu anys de diferència.