ARROPIERO, EL VAGABUND DE LA MORT



Direcció i guió_Carles Balagué País_Espanya Any_2008 Durada_80 min Gènere_documental Producció executiva_Jordi Ambròs Música_Carles Pedragosa Fotografia_Josep Gusi Estrena a Espanya_23/1/2009

Edat_+7

SINOPSI

Crònica de la vida de Manuel Delgado Villegas, l’”Arropiero”, l’ assassí en sèrie més gran de la història d'Espanya. Vagabund erràtic que vivia de vendre la seva sang, va confessar quaranta-vuit crims, però la policia només va poder investigar-ne vint-i-dos i provar la seva participació en set, alguns comesos a França i Itàlia. La justícia, la policia i els psiquiatres, incapaços de pair semblant nivell d'animalitat, decideixen internar-lo de per vida i el marginen al costat del seu sumari. Reduït a vegetal, va morir el 1998, i encara avui segueixen vives moltes incògnites sobre la seva vida.

labutaca.net

CRÍTICA

Malgrat que, com a bon documental, tot allò que s'explica a Arropiero, el vagabund de la mort no és cap ficció, el relat que Carles Balagué dibuixa al voltant de l'assassí en sèrie més prolífic de la criminalitat espanyola és una història al·lucinant. Manuel Delgado Villegas, conegut com l'”Arropiero”, es va confessar autor de 48 crims, dels quals la policia va acabar certificant la seva responsabilitat en 22, i només se'n van acabar provant 7. El personatge va moure's des de Mataró fins a Cadis, va matar a Eivissa i va viure una fosca criminalitat a l'Estat francès al costat de la màfia marsellesa. Els mòbils no van ser mai definits, matava per plaer, per alteració cromosòmica –tenia una composició cromosòmica de XXY– o perquè va descobrir el plaer necròfil de violar les dones que havia executat. El personatge que va començar la seva trajectòria a la legió va anar matant amb tota impunitat des del 1964 fins que va ser detingut, l'any 1971. Més d'una persona va haver d'anar a la presó condemnada per crims que havia fet l'Arropiero, ja que la policia va trigar anys a tenir sospites d'ell.

La força del documental Arropiero, el vagabund de la mort rau en el fet que Carles Balagué no es conforma a mostrar les desventures d'un assassí psicòpata, sinó amb tot allò que la pel·lícula deixa intuir fora de camp sobre la policia i la justícia en l'època franquista. A mesura que avança el documental, més d'un espectador pot preguntar-se per què la policia va ser incapaç de seguir la pista del delinqüent fins que aquest havia perpetrat uns quants crims o bé per què no hi va haver cap acusació particular que anés contra ell. El més sorprenent és que aquest criminal dement va estar tres anys com una ànima en pena a la presó Model de Barcelona en espera d'un judici que mai es va produir, i va acabar els seus dies amagat en un seguit d'institucions psiquiàtriques, que un conjunt de fàrmacs i electroxocs es va encarregar de calmar la bèstia i fer-la desaparèixer de la vida pública. El cas Arropiero demostra que, per una banda, la seva actitud trencava els codis de tot allò que era moralment suportable per les autoritats franquistes i que, per l'altra, el personatge l'havia fet tan grossa que la justícia no va saber mai com actuar per evitar un escàndol.

Carles Balagué reconstrueix la història d'Arropiero a partir d'entrevistes. La gent que parla davant la càmera són els policies que van acompanyar-lo en el viatge de reconeixement dels crims, els jutges i advocats que van seguir el procés o especialistes en la crònica negra. Malgrat que la pel·lícula articula un relat àgil, en alguns moments la insistència en les mateixes fonts i el muntatge excessivament fragmentat fan que la lògica del documental sigui un xic mecànica. Més enllà, però, dels recursos formals, Carles Balagué és conscient que amb el cas Arropiero disposa d'un gran relat i al final de la projecció s'imposa la pregunta de per què aquesta història no va ser mai explicada, quan és probablement un dels millors relats de la criminologia espanyola.

Àngel Quintana_elpunt.cat


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com