EL LUCHADOR (THE WRESTLER)



Títol original_The wrestler Direcció_Darren Aronofsky País_EUA Any_2008 Durada_105 min Gènere_drama Intèrprets_Mickey Rourke (Randy Robinson), Marisa Tomei (Cassidy), Evan Rachel Wood (Stephanie Robinson), Mark Margolis (Lenny), Todd Barry (Wayne), Ernest Miller ("l’Aiatol·là"), Judah Friedlander (Scott) Guió_Robert Siegel Producció_Darren Aronofsky i Scott Franklin Música_Clint Mansell Fotografia_Maryse Alberti Estrena als EUA_17/12/2008 Estrena a Espanya_20/2/2009


Edat_
+13

SINOPSI

La trama d’El luchador (‘The wrestler’) ens narra l'agonia professional de Randy Robinson, un lluitador que als anys 80 havia estat al cim de la lluita lliure professional, però que ara, 20 anys després, sobreviu amb exhibicions en gimnasos d'instituts i en quadrilàters de tercera categoria. Oblidat per la seva filla i incapaç de mantenir cap relació, Randy només viu gràcies a l'emoció del xou i el suport dels seus fans, però un atac de cor l'obliga a retirar-se. Llavors, decideix posar ordre en la seva vida. Intenta acostar-se a la filla que va abandonar, alhora que intenta superar la seva soledat amb l'amor cap a una stripper.

labutaca.net

CRÍTICA

Un cop més, com ja va passar amb el seu anterior film La fuente de la vida, es parla d'un canvi de registre en el cinema de [...] Darren Aronofsky, i massa alegrement quan ens trobem davant una història, una vegada més, tan summament trista. Potser en l'aparença, en la forma, en la seva presentació visual, El luchador mostra algunes diferències respecte de la seva predecessora, molt més pressupostada i megalòmana, tan visualment excessiva però alhora tan mesurada amb la càmera, i es pot entendre com un retorn als orígens, a la forma de rodar de les seves dues primeres obres, Pi i Requiem por un sueño, a priori amb menys usos (i abusos; encara que tant de bo sempre se'ls tragués tant de partit) de muntatge, però aquesta càmera a terra del vestidor després dels crèdits del film ens anticipa que no hem de donar res per definitiu, i que és possible que El luchador, després de tot, potser ens incomodi com ho van fer els addictes a l'autodestrucció que poblaven el cel·luloide de Requiem por un sueño, o les persecucions a cop de càmera, nerviosa (lligada als cossos dels actors), de la seva pel·lícula debut. I així, és veritat que en l'aspecte formal el film aporta alguns trets escènics més arriscats de l'habitual, i per tant més pròxims a les seves primeres pel·lícules que a la precedent, encara que en aquesta ocasió les pantalles dividides i els bombardejos d'imatges es vegin substituïts per una càmera que segueix des de darrere el personatge principal mentre passeja resignat la seva decadència o per uns inserts [...] que poden provocar tanta o més sana repulsió que els collages visuals que es muntava a Requiem o les ingestes de pastilles que alliberaven momentàniament dels seus malsons el Max Cohen de Pi. Una menció especial mereix el brutal muntatge en paral·lel de la mítica lluita entre vidres, xinxetes, grapes i filferros i la cerimònia de la cura posterior, prèvia a l'infart. I és que en general les seqüències de lluita, antològiques totes elles, estan rodades amb una habilitat esbalaïdora. Tot és nítid [...] i a la vegada contundent [...], i es mostra amb una proximitat tan física que vénen ganes de, o bé d’apartar-se, o bé d’agafar una butaca i estampar-la al cap del primer que passi.

Però el cinema no només és forma, [...], el fons, quan n’hi ha [...], també defineix una pel·lícula i com que al final cal valorar tot el conjunt, podem arribar fàcilment a la conclusió que Darren Aronofsky no ha alterat sensiblement el seu registre en cap de les seves quatre pel·lícules. També és cert que la història d’El luchador no és tan ambiciosa com les seves predecessores [...], però el que sí que es reflecteix en la pel·lícula que protagonitza el ressuscitat Mickey Rourke és el rostre de la derrota, i aquest, del qual tant costa sentir parlar últimament a Hollywood malgrat que per a molts és una realitat diària en qualsevol de les seves múltiples formes, és la mateixa cara que ens va mostrar el Max Cohen que finalment comprenia, quan ja era massa tard, que havia perdut la partida; la mateixa cara que l'addicció mostrava de la forma més crua possible als protagonistes de Requiem por un sueño; el mateix rostre amb el qual la mort deixava amb un pas de nas el Tom Creo de La fuente de la vida quan trobava la cura, massa tard, un cop més massa tard, ja que la seva dona ja no tenia salvació possible… I a El luchador, aquesta cara de la derrota és la cara de Randy “The Ram” Robinson (Rourke), un lluitador professional que vint anys després de la seva època daurada d'omplir estadis i moure masses, malviu en una caravana gràcies al poc que guanya [...] en petits esdeveniments locals juntament amb lluitadors amateurs que el respecten com la vella glòria que és, de la mateixa manera que els nens del seu barri, tots ells fills d'un altre temps [...] que malgrat tot admiren el lluitador, encara que aquest, a la fi, es troba sol.

[...] Situacions fulletonesques, però resoltes de manera diametralment oposada de com es faria en un fulletó; el guió de Robert D. Siegel (primera vegada que Aronofsky dirigeix sobre un text d'un altre) deriva inexorablement cap a aquesta derrota que el director sap plasmar tan bé en imatges. [...]

Sergio Vargas_miradas.net

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: