CRÍTICA
Cada cop sóc més refractari a les inèrcies de la crítica. Molt especialment davant algunes d'elles i, concretament, davant la que trec a col·lació en aquest cas: pretendre que els cineastes abordin els projectes amb les nostres pròpies idees, tal com a nosaltres ens agradaria veure'ls. Ocorre de manera singular davant tots els temes que tenen un rerefons social, polític o històric, als quals sembla prohibit acostar-se si no és per implicar-se en ells d'alguna manera. No sembla que pugui fer-se un thriller sobre el nazisme, per exemple; ha de ser quelcom irresponsable, poc ètic, frívol, i no sé quantes més coses. No hi estic d'acord. L'important, segons la meva opinió, és la coherència i l'eficàcia de l'acostament a un tema, independentment de la seva perspectiva.
Dic això perquè la majoria de les argumentacions que he llegit contra Valkiria van en aquesta línia, intentant desacreditar la pel·lícula perquè tracta el nazisme sense analitzar-lo en profunditat, filmant simplement un thriller. Bé, i què? Singer defineix la seva pel·lícula com “un thriller sobre una conspiració” i, per tant, caldrà valorar-lo dins d'aquests paràmetres. A més, des del meu punt de vista, hi ha en la mecànica de la pel·lícula un aspecte de gran interès que potser no estigui relacionat directament amb el règim nazi, però sí amb el funcionament intern d'una estructura burocràtica i militar construïda sota un poder omnímode.
Abans de continuar he d'aclarir que no em trobo entre els incondicionals del director Bryan Singer, més aviat al contrari. […]
El fet que
Valkiria m'interessi és, per tant, una excepció. El principal problema del qual partiria la pel·lícula, amb el seu plantejament de
thriller, seria que els que coneguin els fets històrics (o els que hagin estat víctimes de la publicitat del film, que ofereix tots els detalls) ja saben com acabarà la trama. Tot i que en realitat caldria fer dues matisacions importants també a aquest assumpte. Primera, que el temps i l'ús han anat confonent el significat radical d'un
thriller, vocable que prové del verb anglès
to thrill i que, realment, significa emocionar, estremir; hi ha, doncs, una certa confusió conceptual entre el que és un
thriller i un film de suspens, en la que no aprofundiré aquí. El segon matís és que potser molts espectadors coneguin l'essència del final, però pocs tindran constància de tots els detalls.
Així les coses, cal dir que el que més interessa de
Valkiria no és el seu funcionament com a simple
thriller [...] sinó la seva tendència a convertir-se, durant gairebé tot el seu metratge, en un
thriller polític. És a dir, no en una bàsica història sobre una conspiració i el seu resultat, sinó en una oportunitat per explorar els mecanismes del poder polític i, específicament, els que es donen en el context d'una dictadura com la que va imposar Adolf Hitler.
El guió concreta determinades idees del màxim interès, i Singer les executa amb precisió, mitjançant una posada en escena poc ornamental, en la que queden al descobert les coercions i, alhora, els forats com s'estructura una piràmide de poder polític i militar. [...]
[...] Crec que
Valkiria assoleix dues metes importants, que es podrien resumir en una: la humanització d'allò aparentment inhumà. Aquest vèrtex conceptual serveix per consolidar la nostra sensació d'horror davant la certesa que el nazisme va ser perpetrat per éssers humans de carn i os i no per mites dels llibres d'Història, la qual cosa sempre és útil per a les noves generacions; i, al mateix temps, per comprendre que tot el que va passar, sota aquell règim i sota qualsevol altre, bo o dolent, prové de gent que respira com nosaltres, que encerta i s'equivoca, que pot trair i ser traïda. Els dos objectius aconseguits als quals em referia són el qüestionament de la clàssica dicotomia traïció-lleialtat/negativa-positiva i, en segon lloc, la proposició [...] que en els temps del nazisme no tots els alemanys pensaven igual. [...]
Enrique Pérez Romero_miradas.net