SINOPSI

Revolutionary Road és un incisiu retrat d'un matrimoni nord-americà vist a través dels ulls de Frank i April Wheeler. El relat que fa Richard Yates de l’Amèrica del Nord dels anys 50 planteja una pregunta que ha vingut repercutint des d'aleshores sobre les relacions modernes: poden dues persones trencar amb la rutina sense trencar entre ells? Frank i April sempre s'han considerat especials, diferents, preparats i desitjant viure les seves vides d'acord amb ideals més elevats. Així que, quan es muden a la seva nova casa a Revolutionary Road, declaren la seva independència respecte de la inèrcia suburbana que els envolta i decideixen no deixar-se atrapar mai per les restriccions socials de la seva època. No obstant això, malgrat el seu encant, bellesa i irreverència, els Wheeler descobreixen que s'estan convertint exactament en allò que no esperaven: un bon home amb un treball sense sentit que ha perdut el valor, un mestressa de casa infeliç que anhela una mica de satisfacció i passió, una família americana amb somnis no realitzats, com una altra qualsevol. Decidida a canviar els seus destins, April trama un audaç pla per començar de nou, per deixar endarrere les comoditats de Connecticut i llançar-se a la immensitat del desconegut a París. Però quan el pla comença a portar-se a terme, els dos cònjuges són pressionats al límit: un per escapar costi el que costi, i l'altre per salvar tot el que tenen, sense importar les conseqüències.

CRÍTICA

Quarta pel·lícula de l'anglès Sam Mendes (n. 1965), nou pilar en la seva sòlida filmografia. A la manera de Quién teme a Virginia Woolf? (1966) o Dos en la carretera (1967), narra la desintegració d'una parella i la pèrdua dels seus ideals a partir de Vía revolucionaria (1961), primera novel·la del novaiorquès Richard Yates (1926-1992). El mateix que la resta dels escassos llibres que va escriure […], la seva tirada inicial va ser molt reduïda i va quedar aviat descatalogada, rebent males crítiques malgrat optar al National Book Award. Va ser titllada de sòrdida i pessimista en la seva descripció de l’ascendent societat nord-americana de postguerra, quan en la dècada dels cinquanta els Estats Units encara es trobaven en l'edat de la innocència. Eren els anys dels grans cotxes, la casa als suburbis i la vida en tecnicolor com a les pel·lícules de Doris Day i Rock Hudson. Però Yates va saber veure, en aquest mateix moment, el revers del somni americà, les misèries i decepcions que s'amagaven darrera dels grans finestrals oberts al jardí.

Antany ignorat, arrel de l'estrena d'aquesta pel·lícula se’l reivindica com una figura fonamental de la literatura nord-americana, la prosa del qual, sense complicacions i freqüentment autobiogràfica –excombatent, bevedor, depressiu, divorciat…-, uneix la de F. Scott Fitzgerald amb el realisme brut de Raymond Carver, Richard Ford, John Cheever o Andre Dubus. Yates va ser també redactor de discursos per a Robert Kennedy i va passar una temporada a Hollywood, a començaments dels seixanta, quan John Frankenheimer, gran admirador de Vía Revolucionaria, li va proposar portar-la al cinema. Però els estudis no van donar llum verda a unes pàgines tan cruels […].

Transcorregudes quatre dècades, l'obra ha estat rescatada per Kate Winslet. Després de llegir el guió […], es va moure per comprar els drets (propietat de Cynthia O'Neal, la viuda de l'actor Patrick O'Neal, que els havia guanyat en una partida de pòquer), i convèncer el seu marit, Sam Mendes, perquè el dirigís, i a Leonardo DiCaprio per reunir-se amb ella onze anys després de la bomba de Titanic (1997). Winslet, aprofitant al màxim les possibilitats de lluïment que li ofereix el seu personatge, fa una gran interpretació d'April Wheeler, una aspirant a actriu […] que abandona els seus somnis artístics per ser dona, mare de dos fills i mestressa de casa en un barri residencial situat als afores de Nova York. Són els paratges idíl·lics entre boscos i platges de Connecticut, on també transcorrien les homòlogues El hombre vestido de gris (1956), El nadador (1968) i La tormenta perfecta (1997). Concretament en l'anomenat "Camí dels Revolucionaris", flanquejat per casetes guarnides, jardins arreglats, galledes d’escombraries alineades i famílies perfectes.

[…] La història radiografia, per sota d'una superfície aparentment plàcida i respectable […], les desil·lusions de la vida, els ideals pansits, les convencions conjugals, l'ensorrament de les famílies modèliques, el paper de la dona, els veïnats depriments -amb el pòsit de terror que hi ha en aquesta gent "meravellosa" com es veia a Las mujeres perfectas (The Stepford Wives), novel·la d'Ira Levin portada al cinema per Bryan Forbes (1975) i després per Frank Oz (2004)-, el conformisme i l'aïllament que neixen de la comoditat, el drama de la soledat i la desesperança. Un retrat ple de duresa que segueix vigent en els temps actuals.

Movent-se per la mateixa geografia de la seva opera prima, l'exalçada American Beauty (1999), Sam Mendes posa el seu talent al servei del material que tenia entre mans, comptant amb l'ajuda en el guió de Justin Haythe […], del mestre Roger Deakins en la il·luminació i de Thomas Newman en la música, amb uns acords de piano semblants als que va compondre per American Beauty. Mendes deixa notar una vegada més la seva procedència teatral, concentrant-se en els personatges i les situacions, en les diccions i les emocions, aconseguint una gran intensitat dramàtica i transmetent la sensació de frustració que ofega els protagonistes. Al costat d'aquests estan secundaris no menys rellevants, com la matriarcal agent immobiliària […], el seu marit […], el seu fill […] o l'impagable matrimoni amic, els Campbell, espècimens de barbacoa i adossat, exemples de respectable mediocritat.