SINOPSI

Philippe Abrams és l'encarregat d'una oficina de correus a la preciosa ciutat de Salon-de-Provence, al sud de França. Julie, la seva dona, pateix episodis depressius que converteixen la vida de Philippe en un verdader infern. En un intent per animar-la, Philippe fa trampes perquè el traslladin a la Riviera francesa, però l’enxampen i l’envien a una petita ciutat al nord de França anomenada Bergues. Els Abrams són l'arquetip de la gent del sud que sent horror pel nord del país, un lloc inhòspit on sempre fa fred i amb un dialecte enrevessat i incomprensible. Així doncs Philippe anirà sol al seu destí. Però per sorpresa seva, el lloc és absolutament encantador i la gent amb qui treballa és afectuosa, amable i acollidora. Es fa amic d'Antoine, el carter del poble. Quan Philippe torna a Salon-de-Provence, Julie no es creu que li agradi viure al nord. De fet, està convençuda que li menteix per no perdre-la. Per complaure-la i fer-li la vida més fàcil, Philippe li fa creure que ho passa fatal a Bergues. A partir d'aquest moment se submergeix més i més en una mentida piadosa. Tot va a meravella fins que Julie decideix anar-se'n amb Philippe a Bergues per ajudar-lo a superar el que ella creu una experiència traumàtica.

labutaca.net

CRÍTICA

La veritat és que el que passa amb Bienvenidos al norte resulta sorprenent. D'una banda, hom podria pensar que el seu imparable èxit al seu país d'origen, França, és degut en gran part al fet que aborda una història molt localista, que difícilment podrà ser entesa pels que vegin la pel·lícula en altres països. És a dir, les vicissituds d'un delegat de correus desterrat a la ciutat del nord de Bergues que, pel que se'ns indica, és per al comú dels gals gairebé com ser despatxat a una Sibèria habitada per éssers primitius, on l'única via per fugir de la depressió és el suïcidi o l'alcoholisme.

Si a això afegim que els del nord parlen un dialecte pràcticament incomprensible, fins i tot per als mateixos francesos (el ch'tu), hom no s'hauria estranyat que el seu èxit mai hagués excedit les fronteres del país veí. Però vet aquí que no només ha obtingut uns bons resultats a Itàlia, Bèlgica o Alemanya, sinó que també ha despertat l'olfacte d'un sempre despert Will Smith per fer-ne un remake als Estats Units. I, com pot ser això? Doncs ni més ni menys perquè el director Dany Boon ha sabut aixecar una història que, en realitat, resulta absolutament universal. Al cap i a la fi no inventa res: un home ple de tòpics es veu enfrontat, per una sèrie de circumstàncies, a conviure amb allò que és diferent i que, per extensió, resulta horripilant. Després, una vegada instal·lat allà, descobreix que el lloc no només no és com li pintaven sinó que, a més, és un paradís a la terra, un lloc allunyat de l'estrès esgotador de la vida diària, un recés del qual ja no vol marxar i on els seus problemes estan resolts.

Home, no és gaire original, en això estem d'acord. Però és que Boon no ha volgut descobrir la pólvora amb aquesta història, sinó trenar un relat amè, entretingut, amb personatges que t’emportaries a casa teva o amb els quals et prendries una cervesa sense dubtar-ho, un món sense veritables arestes. Res més… i ni més ni menys, sobretot si tenim en compte que, pel camí, aconsegueix esquivar els dos principals perills que aguaiten la majoria de les comèdies franceses: o un excessiu intel·lectualisme que pretengui plantejar algun dubte existencial després del somriure amb prou feines insinuat, o la riallada amb la boca plena de l'astracanada de mal gust en la qual també són ben experts els nostres veïns.

Doncs no. La cinta, llevat d'algun moment lleugerament repetitiu, es desenvolupa molt bé en un terreny senzill, motiu pel qual potser té una força que moltes altres, molt semblants, no assolirien ni per indici. I una de les raons és l'extraordinària química que s'estableix entre tots els actors, especialment entre la parella protagonista formada per Kad Merad i el mateix Boon. Però, com no podia ser menys, cada secundari té el seu moment, la seva línia, i d'aquesta manera s'acaba formant un suau retrat sense malícia, una broma inofensiva que et fa abandonar la sala amb la sensació d'haver passat una estona ben entretinguda. Si a vostès això els sembla poc, és que potser no freqüenten gaire les sales de cinema. I això sí, no veig jo que a Espanya s'arribi a fer-ne un remake. Sent tan avorridament seriosos com som (encara que pensem el contrari), qui s'atreviria a posar el cascavell al gat triant una zona del nostre país? Dubto que ningú vulgui veure's en aquesta tessitura.

Miguel A. Delgado_labutaca.net