LA OLA



Títol original_Die Welle Direcció_Dennis Gansel País_Alemanya Any_2008 Durada_108 min Gènere_drama Intèrprets_Jürgen Vogel (Rainer Wenger), Frederick Lau (Tim), Max Riemelt (Marco), Jennifer Ulrich (Karo), Christiane Paul (Anke Wenger), Elyas M'Barek (Sinan), Cristina Do Rego (Lisa), Jacob Matschenz (Dennis), Maximilian Mauff (Kevin), Ferdinand Schmidt-Modrow (Ferdi) Guió_Dennis Gansel i Peter Thorwart; basat en el relat curt de William Ron Jones i en l’obra de Johnny Dawkins i Ron Birnbach Producció_Christian Becker, Nina Maag i David Groenewold Música_Heiko Maile Fotografia_Torsten Breuer Estrena a Alemanya_13/3/2008 Estrena a Espanya_28/11/2008

Edat_+13

 

 

SINOPSI

Alemanya avui. Durant la setmana de projectes en un institut, al professor Rainer Wenger se li ocorre la idea d'un experiment que expliqui als seus alumnes quin és el funcionament dels governs totalitaris. Comença així un experiment que acabarà amb resultats tràgics. En a penes uns dies, el que comença amb una sèrie d'idees innòcues com la disciplina i el sentiment de comunitat es va convertint en un moviment real: l'Onada. El tercer dia, els alumnes comencen a aïllar-se i amenaçar-se entre si. Quan el conflicte finalment trenca en violència, el professor decideix no seguir amb l'experiment, però llavors és massa tard, l'Onada s'ha descontrolat...

labutaca.net

CRÍTICA

L'autocràcia, les dictadures i el feixisme en totes les seves formes són amenaces sempre latents per als països democràtics i, per desgràcia, constitueixen encara avui el règim polític en no pocs estats del nostre món. Les atroces conseqüències de l'auge i èxit dels feixismes a Europa en els anys trenta del segle passat i de bastants dictadures, algunes d'elles disfressades de populisme i suposat socialisme, han plantejat la pregunta de com va ser possible que poblacions senceres amb educació formal obligatòria no només portessin al poder aquests moviments, sinó que després els defensessin amb zel enfervorit. S'han donat tota classe de respostes, des de culpar els mitjans de comunicació, convertits en instruments de propaganda ideològica, fins a la fascinació de les masses pel cabdillatge en la seva versió messiànica.

La ola, pel·lícula alemanya que ha trigat gairebé un any a arribar-nos, aborda aquest tema des d'una perspectiva narrativa però clarament didàctica. Inspirant-se en l'experiment que va realitzar a Califòrnia fa ja una pila d'anys l'investigador nord-americà William Ron Jones (relatat en el seu assaig The Third Wave) i en el guió de Johnny Dawkins per a un telefilm del mateix títol de 1981, narra la setmana en la qual un professor d'institut, estimat i respectat pels seus alumnes, es veu obligat a impartir un curset, d'aquests optatius, sobre l'autocràcia.

Tot i que és un home més procliu a l'anarquia que als règims totalitaris, es proposa mostrar als seus alumnes les claus que converteixen una col·lectivitat en pastura fàcil per als dictadors. Aprofitant els sentiments de carència i insatisfacció dels nois, la seva necessitat de socialització grupal (un equip on trobar seguretat, confiança i companyonia) i el seu desig de ser respectats i temuts, el professor Wenger posa en marxa un mecanisme, un moviment, “l'Onada”, que molt aviat (en escassos quatre dies) se li escaparà de les mans i que, a l'estil d’El club de los poetas muertos, acabarà tràgicament, perquè els més febles de l'aula sublimaran els seus trastorns personals en la pertinença i militància en aquesta tropa i en aquest líder el qual sacralitzaran ràpidament.

La pel·lícula juga al paral·lel amb l'equip de waterpolo del qual és entrenador el mateix docent Rainer Wenger. No aconsegueix ni coordinació entre els seus membres ni victòries en els partits. N'hi ha prou que l'Onada “apadrini” l'equip perquè el següent partit es converteixi en un camp de batalla tant dins de la piscina com a la graderia, i els jugadors i espectadors donin proves d'una agressivitat gairebé assassina. El professor descobreix, també ell, que li agrada l'ascendent aconseguit entre els nois en temps en què la docència per als seus professionals acostuma a ser un ofici penós. El guió i el film estan ben travats i escalonats, però sempre sembla massa fàcil i “màgic” que un grapat d'adolescents, que generalment estan molt poc interessats en “rotllos” i “xapes” dels seus mestres, es converteixin de la nit al dia en uns dòcils combatents a les ordres d'un líder que és el seu professor i els supera en bastants anys. En especial, se'm fa inversemblant la rapidesa amb què accepten l'uniforme, encara que només es tractin de camises blanques.

El que escrit resulta fàcil de creure, en imatge acostuma a ser-ho bastant menys. També la relació que manté el docent amb la seva parella, professora del mateix centre, resulta escassament convincent tal com es presenta. Amb tot, el film discorre amb bon ritme, la seqüenciació és aparentment lògica i la rapidesa narrativa impedeix a l'espectador durant la projecció un distanciament crític o el rebuig de les ingenuïtats que conté la trama. No obstant això, cal estar d'acord amb el missatge que se'ns transmet. En efecte, la manipulació dels grups i col·lectivitats està a l'ordre del dia i no pocs polítics i personalitats la cultiven amb assiduïtat recolzant-se en tots els mitjans al seu abast. Sempre és positiva la revelació d'alguns dels mecanismes que s'utilitzen per a aquesta instrumentalització interessada de les masses. I, en aquest sentit, el film és diàfanament didàctic i defensable en tan noble propòsit. No hi ha dubte que resulta un material complementari de gran utilitat, posem per cas, per debatre a classe de l'assignatura de Ciutadania.

Més dubtosa és la seva qualitat cinematogràfica. No estem dient que siguin dolents els seus vímets, ni que tingui errades clamoroses. Però el film no acaba d'enganxar. Només és correcte. Sembla “pedagògic” en excés. I, no obstant això, mai experimentem l’”horror” ni el calfred que han de donar-nos actituds com les presentades en el film (excepte en el mateix desenllaç). En aquest sentit, El club de los poetas muertos tenia un encant i un poder de seducció que no té La ola. Però, en qualsevol cas, i pel seu caràcter necessari, sigui benvinguda aquesta pel·lícula que desemmascara el feixisme latent en la nostra societat opulenta i –suposadament– culta i “ben educada”.

Ángel A. Pérez Gómez_cineparaleer.com

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com