LAS HORAS DEL VERANO



Títol original_
L'heure d'été Direcció_Olivier Assayas País_França Any_2008 Durada_102 min Gènere_drama Intèrprets_Juliette Binoche (Adrienne), Charles Berling (Frédéric), Jérémie Renier (Jérémie), Edith Scob (Hélène), Dominique Reymond (Lisa), Valerie Bonneton (Angela), Isabelle Sadoyan (Eloise), Kyle Eastwood (James), Alice de Lencquesaing (Sylvie), Emile Berling (Pierre), Jean-Baptiste Malartre (Michel Waldemar) Guió_Clémence Schaeffer Producció_Marin Karmitz, Nathanaël Karmitz i Charles Gillibert Fotografia_Eric Gautier
Estrena a França_
5/3/2008Estrena a Espanya_14/11/2008

Edat_
+13

SINOPSI

Els camins de tres germans en la quarantena topen quan la seva mare, encarregada de gestionar l'excepcional col·lecció d'art del s. XIX que va pertànyer al seu oncle, mor de sobte. Els tres es veuran obligats a entendre's i a llimar les seves diferències. Adrienne, una dissenyadora amb èxit a Nova York; Frédéric, un economista i professor universitari a París; i Jérémie, un dinàmic home de negocis assentat a la Xina, hauran d’enfrontar-se a la fi de la seva infantesa, memòries compartides, els seus orígens i la seva particular visió del futur.

labutaca.net

CRÍTICA

Escrivia Olivier Assayas que la tasca del crític consisteix a “saber qüestionar allò nou, captar el seu fluix, posar-se en dubte a un mateix de tant en tant espontàniament, sempre s'és vector d’allò antic”. Encara que aquestes paraules fossin escrites a propòsit de Thierry Jousse, el fet cert és que bé podrien adscriure's l’obra teòrica i cinematogràfica del propi Assayas. Fins a cert punt, els seus treballs reflecteixen els canvis que operen sobre la societat i la relació que estableix amb el cinema. [...]

Cada nou canvi exigeix tornar a pensar en tot allò que ens afecta, en les nostres relacions, cada vegada més constretes per factors externs sobre els quals carreguem tot el pes per poder tirar endavant. [...]

Des d'aquest punt de vista, Assayas entén que aquests impulsos que necessitem per sentir-nos vius, per sentir que formem part d'alguna cosa —d'una relació, d'una família o, en general, del món— es filtren a través de les noves societats. [...]

De tot això pot extreure's una conclusió: [...] el cinema de Assayas reflecteix les dificultats de fer sentir com a propi quelcom sobre el que no manifestem cap pertinença; alguna cosa que ens defineix [...] —la memòria, la família—, però que no aconseguim sentir en el nostre interior, que ens resulta aliena i estranya, perquè ens movem en una societat en la qual cada vegada és més difícil fer propi el que, en essència, és de la nostra propietat. [...]

El 1945, l'escriptor italià Vasco Pratolini recollia en la seva Crónica familiar l'intent d’explicar, a través d'un diàleg amb el germà mort, l'espiritualitat, la vida d'algú que havia format part d'ell, però l’existència del qual no havia aconseguit intuir fins a la seva mort. En certa manera, a Las horas del verano hi ha una intenció semblant, en girar la trama al voltant al pes de la mort materna i el buit que obliga als seus fills a gestionar la memòria, convertida en casa d'estiu, que guarda al seu interior els llaços, el passat del qual els fills formen part, però la significació dels quals amb prou feines han intuït.

D'entrada, la pel·lícula incorpora algunes de les constants del cinema de Assayas en forma de personatges itinerants —els germans Adrienne i Jérèmie— que no tenen un sentiment d'arrelament sobre l'herència materna en no posseir ells mateixos un arrelament que ve donat pel seu viatge constant d'una punta a una altra del món. Així, aquesta sensació de no procedir d'un lloc concret sinó de múltiples, els porta a no sentir com a propi el llegat de la seva mare, unes obres d'art sobre les quals recorre transversalment la vida d'aquesta, però el valor sentimental de les quals és reduït al valor comercial. Per contra, l'altre germà, Frédéric, sí manté la relació amb l'origen, però malgrat això, no s'incomoda quan els dos germans decideixen que el millor és vendre la casa i les obres que conté.

En aquest sentit, és interessant observar com els personatges, bé des de la distància, bé des de la proximitat, intenten fer seva alguna cosa que no els pertany, el record de la qual anima les vivències del passat [...] però no senten com a part de la seva història, perquè el present els ha portat a prendre altres decisions i altres vides.

La imatge de la mare pujant les escales de la casa d'estiu, asseguda en la foscor de l'habitació en silenci, contrasta amb l'escena en la qual es procedeix a taxar els béns artístics que li van pertànyer, el llegat del qual ha acabat formant part i que es dispersarà a través de diferents museus, organitzacions i empreses dedicades a la conservació artística. És, per dir-ho així, el moment en el qual la mare (Edith Scob) adquireix consciència del rumb que la Història ha pres i de com resulta d'inútil intentar reviure un espai quan aquest es troba buit, perquè el que realment dóna sentit a la llar són les persones que la componen.

Per això, l'escena de la taxació i els gestos que es donen durant aquesta [...], així com la posterior escena en les oficines del museu D'Orsay, no deixen d'incidir en l'interès d’Assayas per mostrar aquest procés dialèctic que afecta a la Història, en el que es presenta, es desenvolupa i, finalment, se superen una sèrie de formes que ja no s'adapten a la societat, però la superació de les quals no deixa d'apuntar cap a diversos fronts.

M'agrada pensar que [...] els fills intueixen la presència de la mare quan miren cap als seus propis fills i no cap als objectes que han acabat venent al museu. [...] Els objectes de la casa, es conservin o no, mai aconseguiran atrapar tota la força expressiva que unia als fills amb la seva mare, perquè s'esquerdaran, canviaran de significat i de valor. [...] Per això, després de visitar les restes artístiques exposades al museu D'Orsay, la decisió d’Assayas de tancar el film amb la festa dels fills a la casa d'estiu, es passa pel cap coherent. És l'últim moment en el qual la casa i la mare tornen a ressuscitar, perquè és l'últim moment en el qual hi ha vida, en el que els fills agafen el testimoni dels seus pares i li donen sentit a la història que hi ha dins d'aquelles quatre parets. [...]

Óscar Brox_miradas.net

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com