GOMORRA

Direcció_Matteo Garrone País_Itàlia Any_2008 Durada_135 min Gènere_drama Intèrprets_Toni Servillo (Franco), Gianfelice Imparato (Don Ciro), Maria Nazionale (Maria), Salvatore Cantalupo (Pasquale), Gigio Morra (Iavarone), Salvatore Abruzzese (Totò), Marco Macor (Marco), Ciro Petrone (Ciro), Carmine Paternoster (Roberto), Zhang Ronghua (Xian), Simone Sacchettino (Simone) Guió_Maurizio Braucci, Ugo Chiti, Gianni Di Gregorio, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso i Roberto Saviano; basat en la novel·la Gomorra de Roberto Saviano Producció_Domenico Procacci Fotografia_Marco Onorato Estrena a Itàlia_16/5/2008 Estrena a Espanya_14/11/2008


Edat_
+18

SINOPSI

Poder, odi i sang. Aquests són els “valors” als quals han d'enfrontar-se cada dia els habitants de les províncies de Nàpols i Caserta. Gairebé mai es pot triar, gairebé sempre s'està obligat a obeir les regles de la Camorra, i només els més afortunats poden pensar a portar una vida “normal”. Cinc històries s'entrecreuen en aquest paisatge violent, un món despietat, aparentment allunyat de la realitat, però ben arrelat en aquesta terra.

labutaca.net

CRÍTICA

Hi havia diverses maneres de filmar les cinc històries sobre la Camorra napolitana plasmades per Roberto Saviano en el seu inesperat best-seller. Una, recórrer als codis ja mitològics del cinema gàngsters, reciclats últimament amb diferent sort per David Chase (Los Soprano), Martin Scorsese (Infiltrados) o Michele Placido (Romanzo Criminale). Una altra, recórrer a aquest costumisme nostàlgic tan gastat en el recent cinema italià (Marc Tullio Giordana a I cento passi). Les dues opcions haurien portat a Gomorra cap a un carreró sense sortida, com probablement hauria ocorregut si Garrone hagués recorregut al documental com a via d'escapament. Només quedava un salt sense xarxa (al final, sempre és aquesta l'única opció per al cineasta amb certa ambició), i aquest salt és el primer que crida l'atenció quan contemplem les imatges d'obertura de la pel·lícula, un precís pròleg de presentació en el qual la càmera s’enganxa als personatges, i que es tanca amb un pla general de situació (la fortalesa del clan més poderós), que ens remet directament al cinema clàssic. Queda clar, des d'aquest instant, que l'híbrid que contemplarem té poc d'acomodat i molt de personal. Ara bé, Gomorra és més que bones intencions, i aviat se'ns revela com la sòlida reconstrucció (i subratllem en aquest terme el prefix) d'un univers engolit per la seva pròpia representació. Com s'ha destacat en multitud de textos, no hi ha aquí romanticisme, òpera, honor, ni èpica; només un paisatge aspre recorregut per supervivents. El revers de Scarface, El Padrino, Uno de los nuestros o d'alguns vells i oblidats films com Camorra (Pasquale Squitieri, 1972). Per això Gomorra, a més d'una bona pel·lícula, és una magnífica conclusió, la resposta –com si d'un experiment empíric es tractés- a una sèrie de proves realitzades a Itàlia sobre el tractament del cinema criminal. Squitieri va intentar importar l'esperit de la sèrie B americana, i el resultat va ser un esperpent. Giordana va provar sort amb la fórmula més coneguda, l'herència mal digerida de Rocco y sus hermanos, i el resultat va ser una barreja embafadora. Michele Placido es va atrevir a afrontar el gran relat operístic, i el resultat va ser un simple escarafall.

D'aquests i altres fracassos neix Gomorra com el més valuós i rigorós acostament que coneixem a la major empresa financera italiana. Irregular i profundament imperfecta, sí, però amb una irreprotxable renúncia a transitar llocs comuns que la converteix en la constatació que encara és possible fer un cinema del present seguint paràmetres tradicionals. En essència, la pel·lícula de Garrone és un thriller suat i asfixiant, construït sobre estructures paral·leles que (escapant de la síndrome Short Cuts) mai arriben a connectar-se, i rodat amb una intencionada aposta per l'artifici que l’allunya de qualsevol presumpció documental. Però al mateix temps és també hereva d'un cert (neo)realisme, optant sempre per l'autenticitat dels escenaris, dialectes i diàlegs enfront de l'hegemonia d’allò teatral. A vegades el pla es força en calculats escorços. Altres, sobretot en algunes escenes d'acció, notem aquest aire cinéma vérité quan és la càmera la que segueix atropelladament als personatges, i no al contrari. Amb aquesta doble aposta, que s'intercala i s'entremescla injectant en el metratge una estranya atmosfera d'irrealitat, Garrone es bolca a filmar els cossos amb una certa fascinació (patent ja en el seu anterior Cosí amore) que arriba gairebé a deformar les cares, i que genera algunes seqüències memorables com la que protagonitzen els dos joves aprenents de Tony Montana en el seu particular camp de tir. Hom pot -i serà aquesta l'opció dels quals no accepten que el bon cinema aconsegueixi ser majoritari- concentrar-se en els punts febles d'un film que, fins i tot amb el seu generós metratge, peca a vegades d'una certa imprecisió derivada de l'adaptació literària (d'aquí, suposem, el seu molest epíleg escrit sobre la pantalla). Nosaltres, per contra, preferim veure Gomorra com l'autèntica presentació en societat d'un cineasta fins ara prometedor i, per fi, digne de reivindicar com autèntic valor a l'alça d'una indústria tan necessitada com la italiana.

Miguel Calero_miradas.net

    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com