SINOPSI

Traït per Vesper, la dona que estimava, 007 lluita contra el seu desig de transformar la seva missió en quelcom personal. Determinats a descobrir la veritat, Bond i M interroguen Mr. White, que revela que l'organització que va fer xantatge a Vesper és molt més complexa i perillosa del que ningú podia imaginar. Informació d'intel·ligència vincula un traïdor de l’MI6 a un compte bancari a Haití, on Bond coneix la bella i lluitadora Camille, una dona que busca la seva pròpia vendetta. Camille condueix Bond directament a Dominic Greene, home sinistre i cap de la misteriosa organització. En una missió que el porta a Àustria, Itàlia i Sud-amèrica, Bond descobreix que Greene conspira per aconseguir el control total dels recursos naturals més importants del món, i per això està forjant un pacte amb l'exiliat general Medrano. Utilitzant els seus socis en l'organització i manipulant els seus poderosos contactes a la CIA i el govern britànic, Greene promet enderrocar el règim existent a Bolívia i atorgar al general el control d'un país a canvi d'un tros de terra aparentment estèril. En un camp minat de traïcions, assassinats i enganys, Bond s'alia amb vells amics en una batalla per descobrir la veritat. Quan és a prop de trobar el responsable de la traïció de Vesper, 007 ha d'anar un pas per davant de la CIA, els terroristes i fins i tot d’M, per descobrir el sinistre pla de Greene i detenir ‘Quantum'.

CRÍTICA

En un moment donat de Quantum of solace, M reprotxa a James Bond que s'hagi convertit en una persona encegada per una ràbia incontenible. Però si no fos perquè se'ns recorda al llarg del metratge que a Bond el mou la venjança, i que tenim davant nostre un 007 colèric i descontrolat, res ens faria sospitar que aquest és el leitmotiv argumental en aquest darrer lliurament de la franquícia del famós agent.

I el cert és que Quantum of solace gaudeix d'un començament arrasador, amb una persecució trepidant que bé podria comptar, amb entitat pròpia, entre les millors vistes en el cinema d'acció dels últims temps. Tot sembla apuntar, des del principi, que Marc Forster ha pres el pols al Bond revisat de Casino Royale i a les escenes d'acció que ineludiblement l’acompanyaran en el seu calvari particular. No obstant això, després del magnífic tret de sortida i a mesura que l'exigua trama mostra les seves cartes, no passa gaire temps abans d'intuir que la suposada venjança de l'agent secret només té valor nominal i mai real en la narració. És més, l'excusa de la vendetta de 007 és tan estèril com la seva missió oficial, que amb prou feines desperta cap interès. Les dues línies argumentals no són sinó el fil que unirà un reguitzell de seqüències que intentaran superar, per tots els mitjans, les més altes i honroses cotes del cinema d'acció amb una acumulació de vertiginosos passatges que obtenen resultats desiguals.

Així, les esmentades escenes es converteixen en el centre d'atenció únic de la cinta, i funcionen més com a unitats independents que com un tot heterogeni. I donada la deixadesa que desprèn la narració més enllà d’aquestes escenes, és d'esperar que Forster realitzi precisament les seves aportacions a la saga en aquest apartat. En dos dels moments amb més força del relat, el realitzador proposa un muntatge en paral·lel que intenta associar, fallidament, la trotada dels cavalls amb una persecució a les catacumbes sieneses, i la tragèdia cantada en una òpera amb les lluites descarnades entre bastidors i voltants. No obstant això, i malgrat l'intent, aquests passatges es troben senzillament entre els instants més fulgurants d'una pel·lícula que en no poques vegades navega a la deriva, arrossegada per un maremàgnum de seqüències avassalladores en les quals es privilegia l'esteticisme, el virtuosisme dels plans i la seva planificació enfront de la sobrietat i intel·ligència en la dosificació de l'acció.

Si bé l'heroi cruel i inclement roman, l'home dolgut i turmentat s'ha diluït. El Bond de Casino Royale queda, malgrat el sempre eficaç Daniel Craig, tristament desdibuixat després de Quantum of solace. En aquest pas enrere, el veiem salvant la pell en situacions que sonen massa a déjà vu, mentre que d’altres més interessants es desaprofiten incomprensiblement, com és el cas de la fugida de l'hotel. Al mig, un dolent totalment insípid (que no obstant això, permet introduir una de les escasses delicatessen en forma d'homenatge a James Bond contra Goldfinger), i una noia Bond que torna a ser relegada a un segon pla. En aquest context, la neteja de l'ànima de 007 no podria ser pitjor notícia per a una saga en procés de renovació. En suspens queda si aquesta retornarà cap als seus vicis més recalcitrants o rectificarà recuperant els magnífics postulats del seu anterior lliurament.