SINOPSI

Juliette surt en llibertat després de passar quinze anys a la presó. Durant aquests quinze anys no ha tingut cap contacte amb la família, que la va rebutjar. Léa, la seva germana petita, l'acull a casa seva de Nancy, on viu amb el seu marit Luc i dues filles adoptives. A causa del llarg empresonament de Juliette i de la seva diferència d'edat, les dues dones se senten com dues estranyes. Però Léa va acceptar donar aixopluc a la seva germana quan els serveis socials es van posar en contacte amb ella. Al principi, Juliette sembla distant, allunyada del món, abstreta, però Léa s'esforça a fer que la seva estada sigui agradable. El seu marit Luc no hi està d'acord i les seves dues filles estan encantades de descobrir que tenien una tieta desconeguda. La casa és gran i sempre està plena d'amics: Michel, company de feina de Léa i seductor empedreït, i una parella d'immigrants, Samir i Kaisha, ajuden Juliette a tornar a una vida normal. Léa descobreix com trobava a faltar la seva germana i l’enorme deute que creu que hi té. A poc a poc, les germanes recuperen la confiança mútua per superar els secrets i les paraules no pronunciades que van contribuir a allunyar-les l'una de l'altra.

labutaca.net

CRÍTICA

Veient Hace mucho que te quiero, hom pot pensar que es troba davant d’un director bregat després d'una llarga trajectòria cinematogràfica, i no obstant això es tracta de l'opera prima de Philippe Claudel. Del que no hi ha cap dubte és que ens trobem davant d’un gran narrador d'històries, algú que construeix els seus personatges a partir dels matisos i d'una contenció dramàtica que els fa pròxims a l'espectador, un bon coneixedor del cor de l'home i del que la vida i la societat li poden oferir. Per això, el seu debut respira humanisme i autenticitat, duresa emocional i a la vegada delicada sensibilitat, i també la capacitat de posar en imatges interessants reflexions sobre el dolor i la llibertat interior, sobre la necessitat d'obrir l'ànima per recuperar la vida, o sobre els límits de l'amor i els perills de la soledat. Són molts els temes tractats, sempre amb subtilitat i sense excessos, en una trama equilibrada i que no es fa gens pesada, amb un Claudel que dosifica perfectament la informació sobre la protagonista, i que sap obrir finestres d'oxigen i esperança a una situació d'enorme tensió emocional.

El drama que se'ns explica és terrible i dolorós. [...] Estem davant del mateix sentit moral de Crim i càstig, on Claudel presenta d'una banda una germana que busca la seva redempció en una segona oportunitat que la vida pugui atorgar-li, mentre que una altra intenta explicar aquests comportaments des dels llibres en les seves classes de literatura. Són dues persones de vida molt diferent, estretament unides de petites i després separades per la tragèdia, que ara tracten d'acostar-se i refer la seva vida familiar, però entre les quals s'aixeca un mur de gel construït pel misteri i el silenci.

Els personatges de Juliette i Léa estan construïts des de la intel·ligència i la sensibilitat, sense explicacions innecessàries ni abusos sentimentals, a partir d'unes mirades i reaccions tan subtils com expressives. Però, a més, el cineasta cuida amb mim els secundaris i els deixa l'espai suficient per enriquir la parella protagonista [...]. Si el guió és extraordinari, també ho són les interpretacions d’Elsa Zylberstein i especialment de Kristin Scott Thomas, que sosté el film de principi a fi, a vegades només amb la seva presència i la seva mirada: Juliette es carrega d'un fort sentit moral i dramàtic, permet que l'espectador s’acosti a la seva ànima enconada en el dolor després de tant de temps, que senti com reviu el passat en la seva lluita per tornar a viure, a perdonar, a estimar… Hi ha moments per a l'emoció continguda i també per a l'esclat i el sanglot, sempre reflex d'un fort sentiment de sofriment i soledat, tan profund com autèntic; potser únicament en el desenllaç s'ofereixi un gir una mica inversemblant, però no per això menys intens.

Tot i ser el seu primer treball, el realitzador demostra sensibilitat artística amb una precisa planificació, que sap escollir primeríssims plans d'objectes o de la cara del policia, allunyar-se i seguir els seus personatges amb un toc de dinamisme i modernitat, o acompanyar-los amb elaborats plans seqüència al llarg de la casa o el museu. Varietat de recursos amb la càmera tractats amb una fotografia digital que aporta el to realista, i reforçats per uns acords de corda que generen el dramatisme desitjat. Cinta d’acurada factura i nombroses referències literàries, artístiques i cinematogràfiques —Racine, Dostoievski, Rohmer— que parlen de l'home i del seu drama existencial, amb personatges tancats entre reixes, en el marc d'un quadre, en el seu propi món de culpa, o en una ment malalta d'Alzheimer; amb alguns morts físics, i d’altres més morals o emocionals; amb unes situacions idíl·liques i matrimonis o amics exemplars, i d’altres més tràgiques en l’aspecte personal o familiar. Hi ha de tot, com en la vida, en un equilibri exquisit i ben ordit, amb històries el passat de les quals s’entreveu a poc a poc i on una paraula oportuna s'obre pas en el silenci… en el seu intent per recuperar la vida i la felicitat.