SINOPSI

Antoine ha de deixar la ciutat per ajudar la seva mare a la botiga d'ultramarins que té en un poble del sud de França. El seu pare, malalt, no pot continuar conduint el camió que proveeix les aldees aïllades. Antoine descobreix, llavors, l'encant d'aquests últims habitants: tossuts, divertits, vividors, a vegades miserables… Antoine es retrobarà amb el país de la seva infància, amb l'alegria de viure i potser amb l'amor.

labutaca.net

CRÍTICA

Des dels temps de Jean Renoir (Una partida de campo), França visita de tant en tant el seu món rural a la recerca d'un recés de pau on recuperar l'alegria de viure i també una mica de llum per il·luminar una existència problematizada. És un gust cap a les coses senzilles i les persones de bon cor, on prima la mirada contemplativa i nostàlgica sobre l'acció, el sentit positiu sobre el fatalisme nihilista. Són pel·lícules humanistes que recullen situacions a vegades dramàtiques i personatges desorientats, però on el sentit de l'amistat i la solidaritat, la família i l'amor els concedeixen un agafador per sortir airosos d’una situació crítica, mentre que l'espectador es queda amb la sensació d'haver presenciat unes vides autèntiques i normals alhora que respira l'optimisme de qui confia en la bondat de la naturalesa humana. A títols com La fortuna de vivir, Conversaciones con mi jardinero o La chica de París se'ls uneix ara Un verano en la Provenza; de nou, el camp és només el marc ideal per reflectir el retorn a una naturalesa sense sorolls ni presses on es pugui percebre el valor de les coses importants i la bellesa de les relacions personals. [...]

En aquesta petita història intimista resulta fonamental el retrat de personatges i la interpretació dels actors. L'èxit del projecte consisteix a aconseguir que les seves vides siguin creïbles i transmetin sentiments amb naturalitat i frescor, que evolucionin en el seu procés de maduració i es facin pròxims a l'espectador. En línies generals ho aconsegueixen els protagonistes pel seu bon treball i per l'ajuda que els presta una galeria de secundaris no professionals trets del veritable entorn rural, pobletans castissos i divertits que es mostren com són i que conduiran el nostre protagonista a la seva reconciliació amb el gènere humà. Tant Nicolas Cazalé com Clotilde Hesme presten respectivament als seus rols una mirada fosca o lluminosa, uns gestos taciturns o jovials, unes actituds de tancament en si mateixos o d'obertura a nous projectes i iniciatives. Tots dos encarnen pols oposats a l'hora de tractar els clients o de resoldre els problemes de la vida; certament –com li diu Lucienne (Liliane Rovère), una dona plena de gràcia i espontaneïtat– sorprèn que Claire aguanti tant de temps al costat d'ell, però són coses de l'amor… i no han de sorprendre l'espectador.

Sens dubte, la pel·lícula porta incorporada moralitat i en certa manera és previsible en el seu desenvolupament, a més de forçar algun gir i fer una innecessària i explícita concessió en tancar la història, però la seva narrativa és neta i mai es fa pesada i conté alguns moments dramàtics i també graciosos. Tampoc es perd Guirado entre els bells paisatges rurals de la zona i evita així que la cinta es converteixi en una galeria d'estampes geogràfiques, encara que és cert que podria haver prescindit d'alguna escena costumista que “contempla” en excés aquestes pintoresques vendes que succeïen abans als pobles; no obstant això, el seu to amable i delicat fa que es vegi amb grat per allò de “verdader” que amaguen. Agradarà als qui prefereixin històries mínimes i senzilles sense pretensions ni trames alambinades, als qui no els importi un ritme una mica lent perquè busquen descobrir tipus humans i autèntics que lluiten per reconciliar-se amb la vida.