SINOPSI

Rosario i Milagros són amigues i són escombriaires. També són joves i no tenen ni xicot, ni cotxe, ni amics, ni futur, però lluiten, es barallen, es diverteixen, es queixen i fins i tot lliguen. Somien un futur interessant però no saben ben bé com assolir-lo. El que tenen clar és que volen escapar-se del present. L'humor, l'amor, la mort i un encontre inesperat capgiraran les seves vides de la manera més sorprenent.

labutaca.net

NOTES DE LA DIRECTORA

Vaig llegir la novel·la d'Elvira Lindo quan va arribar a les llibreries. M'agraden els personatges d'Elvira i la seva manera de narrar, el to tan difícil amb el qual equilibra quotidianitat amb els grans temes, humor amb reflexió, tendresa amb duresa. Vaig trigar molt poc a acabar la novel·la. En realitat, la vaig devorar. Hi havia quelcom en la veu de la narradora, la veu de Rosario, que m'impel·lia a seguir llegint. Pàgina rere pàgina, sense avançar res, intueixes que està temptada de confessar alguna cosa greu, un d'aquests esdeveniments inesperats que poden canviar el rumb d'una vida.

Quan me’n vaig plantejar l'adaptació, el que més m'interessava era conservar aquest desig voraç de seguir escoltant la història. Per això vaig pensar a desenvolupar més a fons el que en la novel·la són les últimes pàgines i fragmentar-ho en tres blocs. Així, la narració cinematogràfica avança fent salts endavant i endarrere en el temps, indagant en una situació que sembla important, però de la qual no tenim gaires dades, i detenint-nos en sec per tornar al passat.

La història em va atreure per la quotidianitat. En general, m'interessa la ficció que espia la intimitat de les persones comunes i, molt particularment, els seus conflictes morals. Els conflictes de Rosario i dels altres dos personatges que l'acompanyen, Morsa i Milagros, em resulten molt representatius de l'ètica dels nostres temps. La por al compromís d'una banda, però la por a la soledat per l’altra. La precarietat laboral i dels vincles afectius enfront de l’inevitable sosteniment de les herències familiars que pesen com una llosa.

Rosario, Milagros i Morsa volen canviar la seva vida, però les opcions que la vida o la societat els ofereix són poques. Jugues al joc o no hi jugues. No hi ha terme mitjà. Tots tres, de maneres molt diferents, intenten crear el seu propi manual d'instruccions per a la vida, segurament amb regles equivocades. I amb trampes.

Són personatges encallats quan s'inicia la història, responsables de les seves situacions personals, culpables però innocents alhora. Rosario ha abandonat fins i tot abans de començar a jugar i aquest procés, el procés de motivació d'algú passiu, el procés del somort a la vitalitat, a agafar les regnes de la pròpia vida, sempre em resulta atractiu. Més encara si hi ha moments per subratllar l'humor, allò ridícul o contradictori de les nostres conductes, com en aquest cas.

Rosario s’escapa del seu “destí” perquè es barreja amb Milagros i amb Morsa i perquè s'ha de fer càrrec de la seva mare. M'agraden les històries en les quals, mitjançant la vinculació amb l'altre, la pròpia vida pren significat i podem resoldre, si no tots els conflictes, almenys els interns.

Espero que la barreja dels espectadors amb aquests personatges també produeixi algun terratrèmol emocional, almenys durant 96 minuts.