SINOPSI

Poppy és una jove professora de primària divertida, oberta i generosa. Un esperit lliure que es pren la vida tal com ve, però sempre amb actitud positiva. Quan li roben la bici, decideix que és el moment de treure's el carnet de conduir. El seu professor d'autoescola és un tipus esquerp i amargat però, a mesura que es coneguin, Poppy acabarà ensenyant l'instructor més que no ell pot ensenyar a ella.

labutaca.net

CRÍTICA

Un director com Mike Leigh no pot quedar-se en una comèdia lleugera i innocent: la seva història, cada plànol, cada diàleg segurament amaguen una intenció mordaç i crítica. Acostumats a uns personatges una miqueta insegurs i inadaptats, solitaris o de caràcter aspre, ara a Happy: Un cuento sobre la felicidad ens presenta Poppy, una noia en la trentena soltera, jovial i optimista que viu amb la mateixa frescor i bon humor que els seus innocents alumnes de primària. Per a ella no hi ha adversitat que li llevi el somriure de la cara, ni problema que no encari amb entusiasme desbordant. Dels seus llavis sempre surt un comentari jocós que dóna aire al drama existencial, una broma que alleugereix la situació incòmoda, unes paraules plenes de desimboltura que confonen i irriten els “madurs i responsables”.

L'actitud vitalista de Poppy queda reflectida en la primera escena, quan entra en una llibreria i menysprea un gruixut llibre comentant que no està disposada a entrar pel camí de la realitat —aquest és el títol del volum—, per anar-se a refugiar a continuació en la secció de contes. Dubtem si Leigh prefereix aquesta literatura infantil: més aviat sembla un dard àcid i irònic que llança als homes seriosos i circumspectes que creuen conduir-se amb aparent seguretat, ferms en les seves idees i conviccions. Prova d'això són alguns comentaris que deixa caure en la pel·lícula criticant actituds racistes o intolerants davant d’opcions vitals distintes a les tradicionals. Aparentment, Poppy viu en una bombolla d'ingenuïtat i optimisme, en un món lliure de prejudicis i amb un comportament desinhibit, vesteix una mica de manera estrafolària i amb colors vistosos, sense importar-li l'opinió aliena però si mostrant-se sensible davant les persones. Hi ha quelcom de frivolitat en ella, tot i que quan se li presenta un tema seriós… llavors assumeix el problema de l'altre amb comprensió.

Per això, en la convivència de vegades es passa a l'altre costat del mirall per contemplar el sofriment que hi ha al seu al voltant i intentar ajudar com l’Amelie britànica. En aquest costat, tan interessant per Mike com el món de color de rosa de la incombustible Poppy, hi ha un professor de conduir amargat i de maneres esquerpes, un nen sensible però violent amb els seus companys d'escola, un rodamón que ha perdut la raó… i la proximitat d'algú. Són éssers que mostren l'altra cara de la vida, persones a qui la felicitat se'ls resisteix i la maduresa es presenta com un camí difícil. Seria molt interessant seguir aquests tres subtemes perquè en les vides del conductor, del nen i del boig s'apunten històries dures però molt humanes… No obstant això, Leigh es conforma amb oferir-les com a contrapunt per destacar una mentalitat oberta i positiva de Poppy, que mira cap a endavant i que prefereix no prendre's les coses molt de debò, mirar el costat bo de la vida. No obstant això, la jove mestra és un prototip tan naïf i irreal, tan de conte i per això una mica superficial, que difícilment pot atreure l'espectador més enllà de la simpatia que la seva simplicitat i bon humor desperta. En ella gairebé no es dibuixen responsabilitats que vagin més enllà de l'instant present, sembla més aviat treta d'un dels seus contes o del carpe diem adolescent, i aquesta certa immaduresa i inconsciència van de la mà de la seva sensibilitat i bons desitjos.

Aquesta realitat edulcorada —recollida amb una eficaç fotografia de vius colors— queda una miqueta esquematitzada sobretot quan el director decideix ajuntar les tres germanes, amb una menor infantilitzada en els seus jocs de videoconsola o una altra que està embarassada i manté una actitud una mica intolerant davant opcions diferents respecte a la maternitat. Leigh mostra les seves cartes davant l'amor i la vida [...]. El to del seu missatge no és gens pretensiós i és llançat amb aparent lleugeresa, encapsulat en una història àgil de diàlegs tremendament ràpids i amb una gran frescor interpretativa. Sally Hawkins —que va rebre l'Ós de Plata a la Berlinale per aquest paper— i Eddie Marsan es veuen obligats a donar vida a uns personatges una mica histriònics en la seva gestualitat, però és el que el guió del conte marca i el seu arquetip queda ben definit en cada seqüència. És cert que l'excessiu i repetitiu to positiu i graciós inicial de Poppy arriba a resultar feixuc i està a punt de naufragar pel que té de caricatura, però hi ha un moment en el qual Leigh decideix travessar el mirall i equilibrar la trama amb aspectes més seriosos i realistes, i llavors el rostre de Hawkins mostra sentiments més humans i el seu personatge es completa.

Al final queda una comèdia dramàtica o un drama còmic, segons com es miri, i sempre un conte que parla de com és de difícil arribar a la felicitat o de com és de fàcil caure en la infelicitat (potser Leigh ens parla de la felicitat com un conte impossible que alguns s'obstinen a viure). Cadascú es quedarà amb el que vulgui, com els mateixos personatges d'aquesta entretinguda però una mica simple pel·lícula, molt per sota de Todo o nada o de Secretos y mentiras.

Julio Rodríguez Chico_labutaca.net