EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS

Títol original_The boy in the striped pyjamas Direcció_Mark Herman Països_Regne Unit i EUA Any_2008 Durada_96 min Gènere_drama Intèrprets_Asa Butterfield (Bruno), Vera Farmiga (la mare), David Thewlis (el pare), Jack Scanlon (Shmuel), Amber Beattie (Gretel), Richard Johnson (l’avi), Shelia Hancock (l’àvia), Rupert Friend (tinent Kotler), David Hayman (Pavel), Jim Norton (Herr Liszt), Cara Horgan (Maria) Guió_John Boyne i Mark Herman; basat en la novel·la de John Boyne Producció_David Heyman Música_James Horner Fotografia_Benoît Delhomme Estrena al Regne Unit_12/9/2008
Estrena a Espanya_
26/9/2008Edat_+7

SINOPSI

Berlín, 1942. Bruno, de vuit anys, és el fill mimat d'un oficial nazi. En ascendir el seu pare, la família es veu obligada a abandonar la seva confortable casa de Berlín i traslladar-se a una zona aïllada on el solitari noi no té res a fer ni ningú amb qui jugar. Mort d'avorriment i atret per la curiositat, Bruno fa cas omís del que la seva mare li diu. No ha d'anar més enllà del jardí sota cap circumstància. Però ell no li fa cas i es dirigeix cap a la ‘granja' que ha entrevist en la distància. Allà coneix Shmuel, un noi de la seva edat que viu una estranya i paral·lela existència a l'altra banda d'un filat. L'encontre de Bruno amb el noi del pijama de ratlles el porta a endinsar-se de la forma més innocent en el món d'adults que els envolta.

labutaca.net

CRÍTICA

Inspirada en el relat homònim de John Boyne, El niño con el pijama de rallas és una condensació bastant fidel d'aquesta novel·leta juvenil que s'ha convertit en un best-seller mundial. Llibre i film narren amb estil succint i molt eficaç la història de Bruno, un nen al final de la infància (nou anys d'edat en el text, vuit en la pel·lícula), fill d'un alt oficial de les SS, en l'acaballes de la Segona Guerra Mundial. [...]

El film estalvia amb bastant d’èxit la inversemblança de la faula (perquè d'un conte es tracta) que converteix el noi protagonista en cec, sord i aliè al món que viu. Costa creure que el fill d'un alt comandament de les SS no vulgui convertir-se en membre de les joventuts nacionalsocialistes, que anomeni “Fúries” al Führer o que al Berlín que abandonen, ja gairebé al final de la guerra, no hi hagi cap al·lusió als bombardejos o al moment pel qual passa Alemanya. Bruno està en la inòpia més completa. Per això potser, perquè resulta tan poc plausible en un noi de nou anys, el guió ha retallat en un any l'edat del protagonista fílmic. Tampoc és creïble que pel perímetre exterior del camp no patrulli cap guàrdia o que es pugui colar un nen per sota d'un filat electrificat.

Però el ritme i to narratius salven amb bastant gràcia aquestes llicències. Estem en el terreny dels contes infantils i la seva lògica no ha de ser necessàriament la dels adults. El punt de vista que impera és gairebé sempre el de l'ingenu noi i, sota aquesta perspectiva, es fa més acceptable la premissa inicial: que Bruno mai arriba a adonar-se del que realment està passant. I així, també, es consumen el melodrama i la tragèdia. Tot el relat ve a ser una metàfora del que tantes vegades el poble alemany va al·legar per no carregar amb la culpa de l'extermini i les aberracions nazis. La gent “ignorava el que passava”, com Bruno. I així es van poder cometre semblants atrocitats amb la tàcita aquiescència de la població. Més encara, molts van arribar a ser al seu torn víctimes de tan completa ignorància. L'escena que fa reaccionar la dona (el menjar servit pel presoner i en la qual es descontrola el tinent), presenciada per Getrel i Bruno, mostra com alguns alemanys es van adonar tardanament de la bogeria en què estaven ficats. Però ni amb aquesta és capaç d'espavilar el noi. Potser, per allò que “ningú veu el que no vol veure”.

El fet cert és que la pel·lícula discorre amb una fluïdesa envejable, amb un engranatge narratiu, a la vegada suau i agradable, enmig d'una atmosfera que a vegades és de conte de fades i en altres de terror. Perquè l'espectador sap més que el petit heroi d'aquesta història. I pressent, des de molt abans, que allò no pot tenir un final feliç. La fotografia del film, amb un color verdós que evoca no només el to dels uniformes, els arbres que mig oculten el camp i la lividesa cadavèrica dels presoners, contribueix decisivament a crear un clima de neguit en l’espectador. La música de Horner, d'altra banda, rubrica també aquest malsà clima moral.

Cal alabar la direcció d'actors i la soltesa narrativa de Mark Herman. No era fàcil aquesta condensació d'una obra que, si bé no és llarga i està escrita en capítols breus (que podrien considerar-se seqüències cinematogràfiques), tenia la dificultat de la plausibilitat de la història i el perill de la moral, a la qual mai recorre de manera explícita, com també evita qualsevol excés melodramàtic. El pla final és, en aquest sentit, revelador d'aquest pudor que mostra Herman i, encara que el desenllaç està canviat en aspectes anecdòtics, la imatge que tanca la pel·lícula val molt més que cap altre tipus de discursos. Una obra, doncs, sinó rodona del tot, molt pròxima a l'excel·lència.

Ángel A. Pérez Gómez_cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com