SINOPSI

Yasmina és una jove marroquina culta i atractiva que ha vingut a Espanya amb la intenció de continuar els seus estudis universitaris. Viu en un poble extremeny amb el seu germà Abdel i altres marroquins que treballen en l'agricultura. Yasmina no acaba d'encaixar ni amb els marroquins ni amb els espanyols, i l'únic lloc en el qual sembla trobar-se a gust és en una associació d'acollida d'immigrants. Yasmina viu una apassionada i atípica relació amb Javi, un jove policia municipal. La relació funciona bé fins que ella planteja la qüestió del matrimoni. Javi comença a desconfiar i, sentint-se utilitzat, es nega a casar-se amb ella.

labutaca.net

CRÍTICA

Hi ha pel·lícules que des de la seva gènesi assumeixen la funció de documentar conflictes ressaltats en titulars gairebé diàriament. De plena –i espinosa– actualitat, la integració cultural de les minories ètniques segueix abonant un debat que fa poc va cristal·litzar en un cas concret. Un col·legi de Girona expulsava una nena musulmana de 9 anys davant la insistència de la petita a assistir a classe amb el cap embolicat amb l'hijab o mocador típic àrab. Aquest fet, airejat i mastegat als mitjans, no és res més que un exemple d'un conflicte amb una gamma de matisos que invalida qualsevol judici immediat.

Sorgeix el repte de convertir aquest cinema, sens dubte necessari en un balanç de coixeses socials, en exercici d'equilibri que eviti una postura pamfletària davant el problema que es mostra. Més en una indústria com la nostra, encallada en un ventall genèric que amb prou feines ha començat a drenar-se amb insòlites i potents apostes. Un novio para Yasmina és el debut de la directora de Càceres Irene Cardona, retrat amable pensat i posat de llarg sota un impuls crític rebaixat amb puntades de comèdia costumista d’abast modest. Podria seguir el camí temàtic de Sólo un beso (Ken Loach, 2004), encara que per referències costumistes s'aproxima més a la primera Icíar Bollaín (Flores de otro mundo, 1999) o a la més recent El próximo Oriente (Fernando Colomo, 2006), que abordava amb mirada irònica un altre al·legat a favor de la tolerància, la solidaritat, el respecte, valent-se d'una esbalaïdora senzillesa narrativa i estètica.

El to de falsa lleugeresa que recobria les propostes de Bollaín i Colomo predomina en aquesta faula sobre l'acceptació de l'estrany en petites comunitats, un microunivers de relacions afectives que basculen entre l'humor naïf, el dibuix localista i l'esmentat discurs social. Cardona combina els ingredients amb millors propòsits que resultats, potser a causa d'una realització massa plana, mancada de la força necessària per arrencar-nos l'emoció. Per a qui aquí signa, el més interessant va ser reconèixer el paisatge físic i humà de la meva terra natal, l'Extremadura que es treu les lleganyes de l'estatisme i s'adapta al ritme de l'ebullició multicultural. Es rescata amb encert l'entorn rural, la rutina i idiosincràsia d'una gent que reconeix el nou fluix d'immigrants i promou la barrejadissa, l'ensenyament de tots els valors que ens defineixen. Però potser és l'accent d'ingenuïtat –amb certa pobresa en els diàlegs– el que impedeix donar entitat dramàtica a l'assumpte i, en conseqüència, dissenyar les emocions perquè puguem atrapar-les al vol.

I en matèria de drama, no cal oblidar que la protagonista –la preciosa i excel·lent actriu Sanaa Alaoui–, marroquina sense papers que aspira a obtenir un títol universitari –pobreta d'ella–, exerceix de professora en una de les abundants associacions culturals, encara que el seu precari estatus legal i sentimental semblen allunyar el seu somni d'estabilitat, de ser feliç entre els espanyols. Ella vertebra un conte coral més simpàtic que divertit que ens parla de l'esperança en un futur millor, l'esperit d’entrega i els fracassos compartits, els matrimonis de conveniència enfront de l’amor vertader i la vida en parella, de la fe en un nou ordre social, ja sigui en un poble o a la gran ciutat. No obstant això, no acaba de furgar en els temes que proposa, i es queda en l'estampa colorista i a estones seduïda pel to discursiu. Cardona pateix a parts iguals el fresc entusiasme de la novençana amb material candent entre mans i un irregular maneig sobre el paper –tanta ingenuïtat afecta el disseny de les emocions i el pes dramàtic– i darrere de la càmera –una evident apatia visual–.

Un novio para Yasmina no quedarà en el record, però se suma a aquests títols on l’excés d'honestedat encobreix insalvables limitacions com obres cinematogràfiques. Molt digna en la seva condició testimonial d'aquests temps accelerats que canvien els usos tradicionals de convivència, les normes comunitàries, el dia a dia a l'escola, a la feina, al barri. Bastant mediocre en el llenguatge que descriu realitats tan sucoses i presents.

Tomás Díaz_muchocine.net