SINOPSI 

Anne-Marie acaba de perdre el seu marit en un accident de trànsit. Per fi és lliure d'estimar la persona amb la qual fa dos anys que es veu en secret! Però Anne-Marie no comptava que la seva família, amb tota la seva bona intenció, ha decidit romandre al seu costat per donar-li suport en el seu dolor. Anne-Marie es troba encara més presonera que quan estava casada…

labutaca.net

PARLA LA DIRECTORA...

La història

A partir dels sentiments, construeixo la història. No penso primer en la trama, sinó en els sentiments, i després veig cap a on em porten. En aquest cas, vaig escollir el tema dels bons sentiments que provoquen resultats desastrosos. Una dona perd el seu marit, el seu fill es queda al seu costat per donar-li suport, perquè creu que està destrossada, i acaba sent un infern! Tots hem conegut aquest tipus de situacions. Tots tenim algun afí massa protector. [...]

La pel·lícula també parla del pes de l'educació. Crec que concretament en l'alta burgesia, la importància de la imatge i el què diran és enorme. En comptes d’explicar a la seva família la veritat, i córrer el risc que s'empipin amb ella, prefereix salvar les aparences. Jo he freqüentat prou aquests ambients com per saber que és un tret bastant burgès. [...]

La música de les paraules abans que les imatges

Escriure el guió no és la meva part preferida. Per a mi, és una etapa que no té gens d'espontani, és un procés molt laboriós. No tinc la necessitat d'escriure i no en gaudeixo gaire, excepte quan, de tant en tant, trobo una bona situació i llavors m'hi entusiasmo! Si no, em tanco, no veig gairebé ningú, m'obligo a escriure.

Com que sóc actriu, faig tots els personatges. Interpreto tots els diàlegs. Abans de res, en el primer que penso és en la musicalitat de les paraules. Així és com sé si una escena funciona. En aquest moment no se'm passen pel cap els decorats o la posada en escena. Dedico moltíssim temps a fer que les paraules semblin naturals. Durant aquesta fase no penso necessàriament en cap actor en concret. Per exemple, per al personatge d’Anne-Marie, no tenia en ment Michèle Laroque, sinó algú que conec que és així, una dona amb encant i una educació exquisida però que no s'atreveix a expressar els seus sentiments. Si es mor de fam, mai es llançarà a agafar un croissant, com he fet jo aquest matí. Et venen ganes de dir-li: “Apa, deixa't endur, només es viu una vegada. Treu tot el que tens a dins!” És una persona interessant perquè, igual que el personatge, té moltíssimes qualitats.

Quan escric em passa quelcom molt graciós. M'agrada molt pensar en Eva Darlan quan escric tots els papers, fins i tot si al final interpreta un altre personatge! Em serveix d'inspiració. Tinc la seva música i la d'uns altres al cap. No tinc esperit de realitzadora. Quan m'imagino les coses, més que veure-les, les escolto. El que m'interessa és introduir imatges en allò que escric. Puc imaginar-me l'atmosfera, les sensacions, escolto els diàlegs... Ja al plató, la gent m'ajudava cada dia a transcriure'ls, aportant-hi coses. Necessito estar envoltada de gent que estimo, en la qual confio i que és amable, senzilla i estima la vida.

El repartiment

El que busco en un actor és que pugui transmetre emocions. Amb actors com Michel Blanc o Michèle Laroque, és quelcom que aconsegueixes de seguida. Tenen aquest poder, aquesta dualitat que tenen alguns actors italians… M'encanten les pel·lícules italianes! Pots passar del riure al plor en una fracció de segon i crec que Michèle ho aconsegueix. La vaig escollir perquè és una de les poques actrius de comèdia que són alhora maques, dotades d'una veritable vis còmica i que a més són elegants. Necessitava algú que pogués interpretar una burgesa de classe alta, humana, fràgil, commovedora i divertida, i ella pot transmetre tot això.

Em va costar més trobar l'actor que interpretaria Léo, no ho tenia gens clar. Quan ho vaig proposar a Jacques Gamblin, vaig reescriure el paper i aquí va ser quan el personatge va cobrar vida.

Per a la resta de papers, quan ja conec els actors, com Eva Darlan, Wladimir Yordanoff o Claire Nadeau, per exemple, la cosa va ràpida. Ho tinc clar, no dubto. Per contra, per al personatge del fill de Michèle Laroque, per al qual em feia falta un bon actor, en vaig veure molts abans de trobar Tom Morton. Em feia por equivocar-me. La comèdia és sobretot qüestió de ritme i necessitava algú que estigués a l'alçada de Michèle, Eva i Claire. Tenen escenes per morir-se de riure, i no és perquè ho digui jo. Són divertides i em van donar el que jo m’imaginava. I això és molt gratificant.

He tornat a treballar amb Agnès Bour, que ja sortia en la meva primera pel·lícula. Feia el paper de la dona de Michel Blanc i el seu paper era bastant curt. Aquesta vegada té un personatge més important. És només la seva segona pel·lícula i crec que això aporta credibilitat als papers secundaris. Per a mi, els papers petits són molt importants. Si l'espectador està tota l'estona reconeixent els actors, s'abstreu de la pel·lícula i no és d'això del que es tracta.

reqmana.com