ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO

Títol original_Before the Devil knows you're dead Direcció_Sidney Lumet País_EUA Any_2007 Durada_117 min Gènere_drama, thriller Intèrprets_Philip Seymour Hoffman (Andy Hanson), Ethan Hawke (Hank Hanson), Marisa Tomei (Gina), Albert Finney (Charles Hanson), Rosemary Harris (Nanette), Michael Shannon (Dex), Brian F. O'Byrne (Bobby), Amy Ryan (Martha) Guió_Kelly MastersonProducció_Michael Cerenzie, Brian Linse, Paul Parmar i William S. Gilmore Música_Carter Burwell Fotografia_Ron Fortunato Estrena als EUA_26/10/2007 Estrena a Espanya_23/5/2008

Edat_+18

SINOPSI 

Desesperats per aconseguir diner fàcil, dos germans de classe burgesa –Andy, un ambiciós home de negocis casat amb una dona per fer bonic i addicte a l'heroïna; i Hank, el sou del qual se'n va gairebé íntegrament a pagar la pensió de la seva exdona i el seu fill– conspiren per portar a terme el cop perfecte: atracar la joieria dels seus pares a Wetchester, Nova York. Res de pistoles, res de violència i res de problemes. Però quan el seu còmplice decideix no complir les regles del joc, les coses no surten com s’esperaven.

labutaca.net

CRÍTICA

[...] Prèviament a l'anàlisi crítica com a tal, jutgem oportuns alguns suggeriments lectors perquè l'espectador atent s'obri camí per si mateix. Primer: Lumet arriba al cinema amb una formació televisiva de set anys de durada i uns dos-cents programes. Segon: gairebé sempre ha treballat sobre guions aliens, assumits molt subjectivament per ell mateix. Tercer: se l’ha anomenat “el cineasta de la hipocresia” perquè les seves pel·lícules aborden reiteradament aquesta vulnerable passió de l'ésser humà. Quart: al costat de directors com Scorsese i Allen, es mou al seu gust a Nova York, aquesta ciutat fosca i traïdora però transparent a l'hora de vomitar allò què guarda. Cinquè: és un dels grans directors d'actors i d'actrius, sempre en íntima relació (encara que sembli una afirmació estranya) amb músics, fotògrafs i muntadors. I sisè: mantenint una forma de filmar “gairebé de càmera”, s'obre, en cada oportunitat, al que el guió demana i l'instant històric/tecnològic proporciona: en aquest cas, abandona el cel·luloide per optar per un vídeo digital HD, que li permet més definició i estalviar una pila de costos. A més, no té perjudicis a l'hora d'acceptar aquells films que li agraden des del començament, i en aquest cas el que els productors li van oferir, obra de Kelly Masterson en la seva primera intervenció cinematogràfica. [...]

Però l'originalitat d'aquesta història, amb regust del millor Welles i del tan oblidat Penn, és que una vegada contemplat l'atracament, només accedim al sentit de la seva realització i del seu significat mitjançant un joc de dies i d'hores, de tal manera que el film es converteix en una sèrie de cercles concèntrics que atrapen la nostra atenció i reclamen la nostra participació, protagonitzats, cadascun dels cercles, per algun dels personatges. Aquesta complexitat circular ens permet assistir a una demostració terrible de la hipocresia familiar (un dels temes més grats al cinema ianqui), de la doble moralitat dels personatges, de la capacitat de crueltat infinita de l'ésser humà, del submón on es recolza una societat crítica com la nord-americana que se'ns mostra (tota la història paral·lela de l'assassí llogat per Hank), i en fi, d'aquestes misterioses moles novaiorqueses on s'amaguen els vicis més nauseabunds de l'urbs superba i ignota des de fora. Tot es trenca a trossos amb una lentitud que progressivament es converteix en cursa d'obstacles, de sorpreses i de mortaldat, en la línia exacerbada del coit inicial (la primera escena): mai es gaudirà de Rio de Janeiro com en les breus vacances, que és afirmar que tota esperança està de més, per molt que ens hi entestem. Pantalla a negre després d'aquesta lluminositat potser resolutiva per a Charles. O, potser, la conseqüència tremenda del seu error paternal.

La música sincrònica de Cartell Burwell empresona aquesta història de destrosses morals, amb una reverberació que sedueix qui la contempla, convertida en l'autèntica escenografia de l'acció. I l'excel·lent muntatge de Tom Swartout empresona, al seu torn, tot l'anterior en aquesta circularitat permanent que no només es produeix en cada gran seqüència narrativa, sinó que també la trobem en la planificació de totes les escenes, especialment les protagonitzades per un Andy fet miques a mesura que avança el film. Lumet tan sols respecta amb la seva càmera una mica quieta el patriarca Charles, com si el convertís en referent absolut d'una degradació que mereix ser contemplada pausadament per l'espectador. Ell mateix tancarà el film, com ja hem escrit, ja que aquest home aparentment pacífic i bon pare i marit, va desencadenar la ira dels déus quan va tractar de manera injusta i desigual els seus fills, Andy i Hank. El coit inicial acaba per transformar-se en mort. Exactament com succeeix en tota la tradició clàssica, no tant ianqui com europea. La passió mata.

L'espectador acabarà per emportar-se en la seva motxilla personal, a més d'altres coses, aquesta vibració de les interpretacions, totes elles submergides en un domini directiu d'alta volada, el d'un Lumet que sembla retornar a l'empenta d’El prestamista (1964), de Serpico (1973) i de Veredicto final (1982). De tal manera que, en algun moment, comprendrà millor la naturalesa del cinematògraf, aquesta màquina de fascinació audiovisual i aquesta demostració que, sobre una bona història/guió, en aquest cas el de Kelly Masterson, gairebé és impossible entregar una pel·lícula dolenta. Sobretot si qui la converteix en imatges és un tipus com Sidney Lumet, el qual, en tants moments, ens recorda la contundència de Ritt, la implacabilitat de Rosenberg, però sobretot la humanitat d'Eastwood. Per fi, una cosa així com el cinema.

Norberto Alcover_cineparaleer.com


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com