SINOPSI 

La rivalitat entre dos equips juvenils de futbol, un de català i un de madrileny, que han de jugar un important partit a Sevilla serveix al director Fernando Colomo per reflexionar en clau d’humor i ironia sobre les misèries de la nostra societat, marcada pel consumisme exacerbat i la competitivitat. 

CRÍTICA 

En la seva última pel·lícula, el director Fernando Colomo utilitza el futbol com a excusa. El partit de Rivales és només un pretext per parlar de les complicades relacions entre pares i fills. Uns pares amb xalet adossat i cotxe molt atractiu i uns adolescents muts que viuen enganxats als seus trastos per escoltar música. La comèdia, a més, parla de l'obsessió per ser el número u en una societat en què està prohibit ser un més del piló. El film també toca la violència. I també l'homosexualitat. Qui ha dit futbol? 
Rivales és la història d'un partit. El que han de jugar dos equips juvenils. Un és català. L'altre, madrileny. L'enfrontament té lloc en terreny neutral: Sevilla. Fins a la ciutat andalusa es desplaçaran els xavals acompanyats dels seus pares i els seus entrenadors. La pel·lícula narra aquest viatge físic. I també el psicològic. 
Amb pedres al ronyó i frustracions a l'ànima, el personatge d'Ernesto Alterio intentarà arribar al cor del seu fill, sobre el qual ha bolcat les seves aspiracions no complertes. Alhora, la pija María (María Pujalte) s'adonarà que els horteres estan més capacitats per disfrutar del sexe. Mentrestant, el personatge més polític queda en mans de Rosa Maria Sardà, catalana de pro que s'enfronta a un taxista madrileny amant de la Cope. "A Barcelona també hi ha taxistes que escolten la Cope, ¿eh?", fa broma l'actriu. 
 
RIURE ÉS SA 
Fernando Colomo va deixar clar que Rivales és "una pel·lícula de futbol per a aquells a qui no els agrada el futbol". "És un reflex de la societat consumista. Tot són marques. Els nois volen l'últim model de vambes. En el futbol, com en la societat, ha deixat de ser important jugar. El que s'ha de fer és guanyar. Perquè si no, ets un perdedor total", va analitzar Colomo, un cineasta que continua defensant amb tots els mitjans les virtuts de la comèdia per gaire que els pesi a molts. "Riure's de les coses, fins i tot d'un mateix, és molt sa", el va emparar Sardà. 
 
Olga Pereda - El Periódico