SINOPSI

Quan Raquel era nena no entenia per què es parlava constantment de l'amor a la ràdio, a la televisió, a les pel·lícules del dissabte a la tarda i, sobretot, a les cançons. Es preguntava en tot moment què passaria si no trobés ningú que l’estimés. Quan Raquel se’n va a viure amb Tomás, es veurà obligada a preguntar-se què estaria disposada a fer per amor. Descobrirà que bell i al mateix temps que difícil és estimar de debò algú.  

CRÍTICA 

La primera pel·lícula, o per ser més exactes, el primer llargmetratge d’un director novell és una targeta de presentació en la qual se’ns ofereix tota una declaració d’intencions. Jo no sóc gaire partidària de considerar com a novells realitzadors que havent-se mogut pel terreny del curtmetratge aconsegueixen fer el salt al llargmetratge, i és que crec  que el debut cinematogràfic no s’hauria de mesurar d’acord amb la longitud del metratge. A més a més, em fa una mica de tírria aquesta afecció tan estesa de considerar que allò que és nou deixa de banda el que ja hi ha, i crea  mites sobre falses promeses que després acaben perdent-se sense deixar cap pàgina escrita en la història del cinema. Cal tenir en compte que la novetat no va sempre lligada a la innovació. 

Roser Aguilar (Barcelona, 1971) forma part de la primera promoció de l’ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), i ja fa anys que es dedica tant a la tasca de direcció com a la de guió, per la qual cosa no és pas una nouvinguda. Feia ja quatre anys que tenia sota el braç el projecte de Lo mejor de mí, i després de moure’l per diverses productores amb l’ambició de no haver de rodar a qualsevol preu, va acabar aterrant a casa seva (Escandalo Films és la productora associada a l’ESCAC). 

Lo mejor de mí ens parla de l’amor, però no en termes amplis, sinó centrant-se en allò que estem disposats a fer per amor i que ja no té marxa enrere. La protagonista és Raquel, una jove que il·lusionada a anar a viure amb el seu xicot Tomàs veu com tot es trastoca quan aquest es posa malalt i es passa els dies  en un llit d’hospital esperant un trasplantament de fetge que sembla que no acaba d’arribar. És llavors quan Raquel es planteja per què no ser ella mateixa  la donant. Dubtes, incertesa i esperança és el catàleg de sentiments pels quals travessa la protagonista  i que l’espectador coneix a través de la mirada de l’actriu Marian Álvarez. Aguilar ens planteja una manera de desmitificar l’amor, que en qualsevol moment es pot acabar, perquè sempre poden sorgir indicis que ens indiquen que res és el que sembla o persones que ens enlluernen i representen una altra manera de viure (com David, el company de la ràdio que gaudeix de la vida), o el pas de la fantasia a la realitat per part de la protagonista, de l’amor somiat a l’amor concret. 

Cal destacar que un dels encerts de la pel·lícula és l’actriu Marian Álvarez (premi a la millor actriu en el darrer Festival de Locarno). La seva intensitat omple la pantalla en tot moment, i certament Aguilar focalitza tota l’acció a través del que sent i pateix aquest personatge, però obviant qualsevol escenificació dramàtica, fent incís en el “minimalisme i la sobrietat visual”, segons declarava la directora en una recent entrevista.  

Doncs precisament el que més m’agrada de la pel·lícula és aquesta manca de pretensions, amb voluntat d’explicar-nos una història complexa per la implicació emocional dels protagonistes però amb la senzillesa i el formalisme que també permeten aconseguir un bon resultat. Ni seqüències grandiloqüents ni guions enrevessats. La realitat davant de la pantalla amb una correcció molt estudiada en la seva construcció, tot i que amb poc permís per introduir tocs més personals, cosa que esperem que canviï de cara a propers projectes.   

Neus Vallara Rovira