MIRANT AL CEL

Direcció_Jesús Garay Països_Espanya i Itàlia Any_2008 Durada_85 min Gènere_ficció documental Interpretació_Gabriela Flores, Maria Manel Bronchud Guió_Jesús Garay i Carlos Monte Producció_Aleix Castellón Música_Fermín Muguruza Fotografia_Bernat Bosch Muntatge_Rubén Salazar Producció executiva_Jordi Ambrós, Santi Uriarte, Quique García, Rubén Salazar i Isona Passola Direcció artística_Mariona Roigé Estrena a Espanya_19/03/08 
Edat_+13 

SINOPSI

Entre el 16 i el 18 de març de 1938, Barcelona va ser bombardejada, dia i nit, durant tres dies seguits. Milers de ciutadans van perdre la seva casa i mil tres-cents van morir (cent divuit eren nens).   
Els successos, més enllà del cas concret de Barcelona, van ser determinants per establir les bases de la fatídica Segona Guerra Mundial i els bombardejos de Dresde, Colònia, Londres, Hiroshima, Nagasaki… 

ENTREVISTA AL DIRECTOR 

- Han transcorregut deu anys des que va rodar No se puede tener todo. Per què ha estat tant de temps allunyat del cine?  
- M'he dedicat a la televisió. Vaig acceptar una sèrie d'encàrrecs, un parell de sèries –La Mari i Des del balcó–- i diversos telefilms. De totes maneres, fa cinc anys que estic abocat en Mirant al cel. És pur atzar que s'estreni coincidint amb el 70è aniversari dels bombardejos. Per sort, arriba a les sales al límit de la versemblança. És difícil creure que un pilot que va bombardejar Barcelona i un artiller encara estiguin vius. Parlem de personatges de més de 90 anys. Si hagués passat més temps hauria deixat que el projecte es morís sol. Però estic content: torno a la gran pantalla amb una pel·lícula personal, i això no és gens fàcil.  
 
- Què el va motivar a emprendre aquest rodatge sobre l'horror de la guerra? 
- Per casualitat, quan buscava localitzacions inèdites per a La Mari vaig trobar la bateria antiaèria del Carmel. Aquelles restes, allà dalt, en un lloc tan abandonat, d'alguna manera, em van emocionar. Vaig pensar que en aquesta ciutat hi va haver un temps d'èpica i coratge. Unes situacions de perill que no tenen res a veure amb la Barcelona tan frívola que ens toca viure. No vull dir que allò era millor, però es tracta d'un tros d'història molt immediat i pràcticament enterrat, tan oblidat com les ruïnes del Carmel, que ningú sap què són. De documentals sobre la guerra se n'han fet molts, però volia fer aquesta espècie d'homenatge.  
 
- A qui o a què?  
- A l'instint de supervivència. Volia parlar del millor d'una guerra: del coratge de resistir, de defensar-se d'una agressió injusta i arbitrària. Es van construir 1.300 refugis a la ciutat, es van instal·lar bateries antiaèries. Hi va haver defensa activa i passiva. Aquesta pel·lícula és un cant per a tots els que van cavar per amagar-se i per a tots els que van disparar cap al cel per defensar-se.  
 
- Van ser atacs indiscriminats durant dies sencers.  
- Barcelona va estar sotmesa a un nou tipus de guerra: la del terror aeri. Fins llavors es combatia als fronts. Volia reflexionar sobre aquesta qüestió. La capacitat de defensar- se era molt reduïda. Els avions eren molt més moderns que els canons. Eren les noves fórmules de terror a la rereguarda, que posteriorment es van aplicar a gran escala a la Segona Guerra Mundial i van culminar a Hiroshima. És una pel·lícula molt poc ideològica en el sentit que pràcticament no es parla de bàndols, es parla d'una gent que ataca i d'una altra gent que és atacada.  
 
- Per què aquesta distància amb la implicació ideològica?  
- El meu enfocament és més aviat demagògic. En el moment en què tries opcions ideològiques molt concretes et perds. La veritat és que la pel·lícula tendeix a crear simpatia per la República, però no volia ficar-me en disquisicions molt espesses. Els republicans no eren un ens unitari i sòlid, si ho haguessin sigut segurament haurien guanyat la guerra. Prefereixo dir que hi havia persones que van apostar per la democràcia i d’altres que la van vetar.  
 
- Hi participa Juan Goytisolo.  
- Fa anys vaig llegir Coto vedado (1985), les seves memòries. M'havia impressionat molt aquell capítol en què explica que va veure la seva mare desaparèixer d'un carrer a Viladrau. Per personalitzar les víctimes vaig agafar el préstec del seu record, d'aquella mare que no torna a veure mai més, que mor en el bombardeig, just el 17 de març de 1938.  
 
- Havia sortit a comprar joguines per als seus fills.  
- Aquí hi ha la simbologia. És una mare que intenta mantenir la normalitat dins de l'horror i, per això, l'atrapen les bombes. Aquell dia hi va haver més de mil víctimes. 
 
- Deu haver sigut molt difícil la recerca d'imatges d'arxiu.  
- De bombardejos directes crec que no n'hi ha cap, el que hi ha són fotos que feien els mateixos aviadors italians dels blancs, de les incursions per extreure les conclusions pertinents a nivell tàctic, estratègic. Per això hem donat moviment a imatges estàtiques a partir d'elements digitals. Hi ha pel·lícules filmades hores o dies després que mostren la Gran Via semidestruïda a partir de la cruïlla amb Balmes. A part hi va haver l'explosió del camió carregat de trilita, una història que es va afegir a l'horror d'aquell 17 de març. 

Cristina Savall (El Periódico)


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com