EL ÚLTIMO GRAN MAGO

Títol original_Death defying acts Direcció_Gillian Armstrong Països_Regne Unit i Austràlia Any_2007 Durada_97 min Gènere_Drama, thriller Interpretació_Guy Pearce, Catherine Zeta-Jones, Saoirse Ronan, Timothy Spall Guió_Tony Grisoni i Brian Ward Producció_Marian Macgowan i Chris Curling Música_Cezary Skubiszewski Fotografia_Haris Zambarloukos Muntatge_Nicholas Beauman Disseny de producció_Gemma Jackson Vestuari_ Susannah Buxton Estrena a Espanya_04/04/08
Edat_+13 

SINOPSI

Quan Harry Houdini, el famós mag, arriba a Edimburg en la seva gira mundial, ofereix una gran recompensa a la persona capaç de contactar amb la seva mare recentment morta. Mary, una atractiva mèdium, accepta el desafiament atreta pels diners. Houdini farà tot el possible per desemmascarar la misteriosa dona, però no podrà evitar sentir-se cada vegada més atret per ella...

CRÍTICA

Malgrat la facilitat amb què esprem tot tipus de temàtiques, Hollywood ha estat bastant benèvol, almenys de moment, amb el món que envolta els espectacles de màgia. Els últims anys han vist com a les cartelleres arribaven dues pel·lícules formidables, El truco final (‘El prestigio’) i El ilusionista, dibuixant les traces d'una tendència cinematogràfica que continua evolucionant pas a pas, sense pressa i amb calma sorprenent, amb aquest nou producte que ara s'estrena a les nostres sales. 
 
Harry Houdini (formidable, com sempre, Guy Pearce) ofereix una descomunal recompensa a qui contacti amb la seva mare, morta temps enrere, i exposi en públic les últimes paraules que li va dirigir en vida. Expert a desemmascarar farses al llarg i ample del planeta, el que ha quedat per a la Història com l'il·lusionista més famós de tots els temps no aconsegueix trobar ningú capaç d'establir el nexe d'unió més mínim amb el més enllà; però quan arriba amb el seu espectacle a Dublín coneix Mary McGarvie (Catherine Zeta-Jones) i la seva filla, Benji (Saoirse Ronan), estafadores professionals amb un xou de segona que decideixen optar al premi. Malgrat els advertiments del seu representant i confident, Sugarman (Timothy Spall), Houdini no pot evitar caure seduït davant dels encants de la dona, fins al punt de creure que és possible que els poders de la vident siguin certs. En primer lloc, cal assenyalar que El último gran mago sorgeix com l'últim exemple de la sorprenent capacitat del circuit comercial espanyol per destrossar un film amb la seva denominació castellana; així, el títol original –Death defying acts– es refereix literalment als "actes que desafien la mort" per part dels protagonistes, molt més explícit i específic malgrat el seu simbolisme, ja que no som davant d'una producció centrada en les exhibicions populars del personatge central, sinó en la recerca desesperada d'uns instants més amb qui va ser l'eix de la seva existència. Una premissa atractiva, la de la fe a què tracta d'aferrar-se aquell que viu creant falses veritats...  
 
El realment curiós de la pel·lícula és la inversemblança del que ofereix. Zeta-Jones no ostenta la força suficient com per enlluernar amb facilitat tan sorprenent algú tan suposadament imposant i segur com el llegendari Harry Houdini; la infantilització que sofreix la parella capital dota d'una dimensió molt més madura els partenaires d'ambdós, uns Spall i Ronan que queden com el millor i el pitjor del film segons en quins moments i passatges. Desgraciadament, el plantejament de la directora Gillian Armstrong manca de la passió necessària perquè ens impliquem en la trama, continuant uns derroters narratius que de vegades resulten fins i tot ridículs per l'insubstancial, sobretot segons s'aproxima el clímax de la història, trista pantomima ingènua i desenraonada derivada d'una estirada excessiva dels instants finals. Una llàstima, tenint en compte la sequedat que atorga la ciutat irlandesa de principis del segle XX fresc ideal per plasmar el buit interior dels participants en l'obra, ens emocionalment buits però capaços d'omplir d'il·lusió les ànimes i els ànims de qui els envolten, gràcies als seus dots per a l'entreteniment en una època marcada per la fantasia del naixement del cinematògraf, tot un miracle de la tècnica en aquells temps tan llunyans i gairebé primitius als nostres ulls.  
 
Amb tot, i malgrat que es trobi més prop d'un fulletó rosa que d'un biopic intens i emocionant i drama d'època, cal reconèixer-li el mèrit d'eludir la pirotècnia que embolicava els espectacles de l'era daurada de la màgia per mostrar-nos que, en el fons, tot és una quimera, una trista i grisa fal·làcia on la crua realitat adquireix encara més ferocitat. Perquè quan els llums s'apaguen, ens enfrontem a nosaltres mateixos. I poques vegades ens agrada el que veiem. 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com