SINOPSI

Nova York, 1988. Un nou tipus de droga ha envaït l'enorme ciutat, seguida per la més ferotge i aterridora onada criminal que es recorda. Superada en nombre d'efectius i en armes pels nous gàngsters, la policia perd de mitjana dos dels seus cada mes. És una guerra declarada que amenaça d’emportar-se culpables i innocents. Bobby Green es veu atrapat en el foc creuat. És l'encarregat d'una discoteca situada a Brighton Beach i freqüentada per gàngsters com Vadim Nezhinski. Bobby intenta mantenir-se’n apartat i no involucrar-s’hi. Malgrat un estil de vida amoral i hedonista, vol la seva promesa Amanda i somia d’obrir una discoteca a Brooklyn. Però Bobby té un secret molt ben guardat: el seu germà és el tinent de policia Joseph Grusinsky, que ha seguit les passes del seu pare, el llegendari cap de policia Burt Grusinsky. Bobby no es porta bé amb ells i la relació empitjora quan el seu pare l’adverteix que és la guerra i que haurà de decidir de quin costat està. 

CRÍTICA 

Cada vegada és més estrany trobar-se amb una dosi tan contundent, tan proporcionada, tan ben construïda de bon cinema com la d'aquesta pel·lícula. Un treball gairebé sense fissures, una cinta de les que tornen la fe i la confiança en la capacitat de subjugar de l'obra cinematogràfica creada en estat de gràcia, i en la qual tots els elements contribueixen al resultat final. I el fet més sorprenent és que La noche es nuestra aconsegueix tot això enllaçant amb unes constants que no han deixat d'estar presents en la història del cinema, en una única concepció que ha anat jalonant d'obres mestres el seu segle i escaig d'existència, sobrevivint a modes, innovacions, revolucions i posades en qüestió que enriquien, però que a la vegada mai han estat capaces de negar la base d'aquest art, entabanador per definició, que a vegades s’escampa des de la pantalla. 

La noche es nuestra és bona, és molt bona, i és poderosa. En gran part ho és perquè en les seves imatges batega la millor tradició del cinema clàssic. Poc importa que s'hagi filmat en el 2007 o que la seva història se situï al Nova York assetjat per les drogues de finals dels vuitanta, perquè el que ensexplica, variant escassament vestuari, decoració, banda sonora o estupefaents, bé ens ho podrien haver narrat els grans mestres del cinema negre dels quaranta o cinquanta. O fins i tot, la història de la rivalitat de dos germans situats en costats oposats de la llei per l'amor del seu inflexible pare, podria haver servit d'aliment (és més, ho ha fet en innombrables ocasions) d'una obra literària. No, James Gray és arrasadorament innovador no perquè inventi res (a aquestes alçades, en realitat, no sembla possible “inventar” realment res sense que el perill de convertir-se en mera posa aguaiti constantment), sinó perquè torna la vida a aquests elements que, en mans d'altres, passen d'encartonats “homenatges”; no, ell crea. I ho fa descansant en un fantàstic guió, en uns actors en estat de gràcia (que Joaquin Phoenix no sigui unànimement reconegut com un dels grans és injust: costa trobar un títol en el qual estigui malament, i aquí resulta simplement impressionant), entre els quals fins a les limitacions interpretatives de Mark Wahlberg i Eva Mendes queden alleujades, i amb un immens Robert Duvall com aquest bíblic pare estimat i temut, el fidel que jutja les accions dels seus fills, el referent de tot el que fan encara que sigui per fugir d'ell. 

Envoltant-ho tot, una reconstrucció que, sense grans ostentacions, ens introdueix en tota una època; una banda sonora que, a més d'administrar sàviament cançons immediatament identificades amb aquells anys, ens regala una altra superba partitura d'aquest geni anomenat Wojciech Kilar (algú ha estat capaç d'oblidar la seva composició per a Dràcula, de Bram Stoker?), i ens ofereix unes seqüències d'acció que demostren fins a quin punt estem acostumant-nos a consumir barats succedanis d'aquestes en la major part de les produccions que ens arriben: només per l'agònica, claustrofòbica, angoixant i magistral persecució en cotxe que inclou aquesta cinta, val la pena pagar l'entrada. I el bo del cas és que aquesta és només una part dels seus mèrits. Sense cap mena de dubte, La noche es nuestra és un veritable regal que cap amant del veritable cinema ha de deixar passar: ens torna l'esperança que encara no tot està dit i que, malgrat que a vegades ens adormim, encara queda qui és capaç de sacsejar-nos i ens recorda per què estimem aquest meravellós art.

 
Miguel A. Delgado_labutaca.net