SINOPSI

L'estafa més gran de la història va passar a l'Alemanya nazi en plena Segona Guerra Mundial. Des de dos barracons del camp de concentració de Sachsenhausen es van imprimir més de 130 milions de lliures esterlines falses per enfonsar l'economia mundial i poder finançar la guerra. Els presoners podien escollir entre col·laborar i viure reclosos però amb algunes comoditats o morir. Esgarrifosa història real premiada amb l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera. 

CRÍTICA 

Els dilemes morals dels artesans jueus 

Los falsificadores té un pròleg i un epíleg al Montecarlo de 1945, on l’ambient luxós dels casinos i la jet set es manté impertorbable, com en un oasi, a la devastació que la guerra ha deixat en la major part de territori europeu. Però entremig d’aquests dos fragments narratius d’inici i final, en un contrast brutal, l’escenari no pot ser més allunyat del d’aquest Montecarlo de la postguerra: la terrible realitat dels lager alemanys.  

Ens situem al camp de concentració de Sachsenhausen, on un oficial de les SS, Friedrich Herzog, que durant el film se’ns revelarà com un implacable arribista sense ideologia i escrúpols i no precisament convençut per la ideologia nazi, rep l’encàrrec de reclutar alguns dels millors artesans jueus de diversos camps amb l’objectiu de muntar una divisió de falsificació de dòlars i lliures esterlines. L’objectiu: posar en circulació milions de bitllets falsos que col·lapsin la ja precària economia dels països aliats en temps de guerra, utilitzant el crack financer com a arma de desestabilització. Al capdavant d’aquest equip, Salomon Sorovich, un artesà jueu de Berlín, considerat el millor falsificador de documents de l’Alemanya nazi. Al seu costat, com a membre de l’equip, Adolf Burger, l’autor de la novel·la en la qual es basa el film i coguionista de la pel·lícula, on narra la seva experiència personal en aquest fragment de la intrahistòria dels camps de concentració. 

 
Plantejada inicialment amb abundants dosis d’intriga, Los falsificadores té l’encert de desviar-se ràpidament d’aquest to més proper al thriller que hauria estat excessivament lleuger per la gravetat dels fets que s’hi exposen. Així, a mesura que la situació es complica i les possibilitats que la falsificació de divises a gran escala tingui èxit, comencen a aparèixer en els convictes els dubtes morals, els efectes que la seva connivència amb l’enemic puguin tenir en l’esdevenir de la guerra i en les vides de milers de persones.  

Sense fer-ho d’una manera tan dura ni tractar-se d’un cas tan extrem, el tipus de dilema moral que es plantegen els presoners de Sachsenhausen són equiparables als dels sonnerkommandos, els grups de convictes jueus obligats per les SS, a canvi de certs privilegis i de l’esperança de sobreviure, a treballar en els crematoris i les càmeres de gas com un engranatge més de la implacable màquina d’extermini nazi. En la duríssima i admirable La zona gris, el nord-americà Tim Blake Nelson incidia en aquesta terrorífica situació de molts presoners, que no només van haver de passar les penúries del confinament en un camp de concentració, sinó també pel sofriment d’haver de participar en accions contra natura que els feien en certa manera copartícips d’un macrosistema d’aniquilació de la vida dels seus semblants i compatriotes.

 
A Los falsificadores, el director Stefan Ruzowitzky remarca en diversos moments aquest contrast brutal, especialment en la seqüència on els presoners jueus juguen a ping-pong amb la taula que l’oficial Herzog els ha fet portar com a premi per haver aconseguit falsificar la lliure esterlina, mentre a l’altre costat d’una tanca de fusta, sense que ells ho puguin ni tan sols veure, com si es tractés d’una altra realitat, les SS estan assassinant a sang freda diversos companys seus. Rodada amb sobrietat, beneficiant-se de l’ambigua interpretació de Karl Markovics (premiat a Valladolid com a millor actor) en el paper de Salomon Sorovich, Los falsificadores és una nova i valuosa contribució a la llarga llista de títols –com la recent Sin destino de Lajos Koltai també vista al Truffaut– que d’una manera o altra, amb més o menys risc, amb una forma més explícita o més subtil, a través del documental, el docudrama o la ficció, han intentat explicar què va passar als lager alemanys i per què va passar, en un exercici de reconstrucció històrica tan lloable com imprescindible. 

Paco Vilallonga, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona