SINOPSI

David Kepesh (Ben Kingsley), un carismàtic professor, està orgullós de seduir  alumnes desitjoses de provar experiències noves; no obstant això, mai deixa que cap dona se li acosti massa. Però quan la bonica Consuela Castillo (Penélope Cruz) entra a la seva classe, el seu vernís de protecció es dissol. Aquesta bellesa de cabells negres com l'atzabeja el captiva i alhora el desconcerta. Malgrat que Kepesh afirma que el seu cos és una obra d'art perfecta, Consuela és més que un objecte de desig. És una persona amb un gran sentit de la seva identitat i una intensitat emocional que fa que trontollin les idees preconcebudes del professor. Consuela es converteix en una obsessió per a Kepesh, però al final la seva gelosia i les seves fantasies de traïció acabaran apartant-la d'ell. Destrossat, Kepesh afronta els estralls del temps, submergint-se de ple en la feina i patint la pèrdua de vells amics. Llavors, dos anys després, Consuela torna a aparèixer en la seva vida amb una petició urgent i desesperada que ho canviarà tot. 

ENTREVISTA A ISABEL COIXET

[Extracte de l’entrevista a Isabel Coixet publicada a XL Semanal, 13/04/2008] 

[...] Parlem del seu nou film, Elegy, que va presentar en el Festival de Cinema de Berlín. Es tracta d'una adaptació molt personal de la novel·la El animal moribundo, del provocatiu Philip Roth, interpretada per Penélope Cruz i Sir Ben Kingsley. La pel·lícula explica els amors d'un professor carismàtic, un home ja madur, amb una de les seves exalumnes, una atractiva jove cubana. El llibre està basat en l'experiència personal de l'autor, considerat un dels més grans escriptors americans contemporanis.

 
És cert que Philip Roth estava content perquè el seu llibre fos portat al cinema per una espanyola?

Sí, encara que el que li semblava molt exòtic, d'entrada, és que la directora fos una dona. Quan li vaig assegurar que conec la ment dels homes, li va semblar que podia ser un punt de vista refrescant respecte al seu llibre. El cert és que mai va llegir el guió de Nicholas Meyer. Va preferir que tinguéssim moltes converses; em va llegir el seu llibre una vegada i una altra i em va assenyalar el que per a ell era rellevant. Jo li vaig expressar clarament el meu punt de vista i li vaig indicar el que em semblava important per explicar la història. Per això, moltes coses del llibre no apareixen en la pel·lícula. Li va xocar una mica, però ho va acceptar. La nit abans de començar el rodatge, em va trucar i em va advertir: «No oblidis que el cos té més memòria que el cervell», una frase que no vaig oblidar en cap moment.

 
 
En aquest film ha trencat certs principis seus, com no rodar un guió no escrit per vostè, no prestar-se a rodar una pel·lícula d'estudis... M’imagino que, davant una situació tan excepcional, una ha de cedir.

Sí. Quan vaig rebre el projecte, em va entrar pànic, perquè un com més admira un autor, més por li produeix adaptar-lo. Jo tinc un respecte reverencial per la literatura en general i per la seva obra. [...] Al final em vaig adonar que encara que ni el llibre ni el guió són de la meva autoria, hi ha molt de meu en el film, i estic contenta.

 
I què ha après d'aquesta experiència americana?

A bregar amb productors molt diferents dels que estic acostumada i, sobretot, a defensar les meves idees. Una diferència essencial entre europeus i americans és que els directors europeus tenim dret al tall final, cosa que no existeix als Estats Units, ni tan sols en el cas de grans com Martin Scorsese. Allà pots decidir el final de la teva pel·lícula només si la produeixes. Vaig discutir moltíssim amb els productors, fins i tot amb Tom (Rosenberg), que és un amic. Des del principi vaig aclarir tot el que no em semblava coherent. Vaig dir també que no estava d'acord amb el final. Vaig canviar els diàlegs del personatge de Consuela, que no corresponien a una dona que està fent un postgrau a la Universitat de Colúmbia, sinó a l'estereotip de la llatina que està com un tren, però que és estúpida. També vaig enfortir Carolina, l'amant del personatge de Ben Kingsley, perquè té una relació molt sexual sense sentiments, i estic segura que moltes dones de 40 anys se sentirien identificades amb ella. Vaig recuperar a poc a poc moltes coses que els guionistes havien passat per alt. Al final, els productors es van adonar que jo tenia un coneixement de Roth molt profund, que no estàvem adaptant un autor de quarta i que calia respectar el que el va convertir en un autor excepcional.

 
Ha patit moltes frustracions?

No, però sí molts conflictes. Però aquest és un moment en la meva vida en el qual em sento més forta... Quina era l'alternativa? Fugir com una covarda, transigir? No! Ha estat un procés llarg i ardu, però els americans són molt professionals i senten un profund respecte quan tenen davant algú que en sap. 

Vostè ja havia viscut i treballat als Estats Units. Pensa tornar-hi?

Sí, però jo no coneixia la indústria en la seva esplendor. Havia treballat amb americans en publicitat, i les pel·lícules que vaig fer allà no eren per a companyies americanes. No obstant això, tornaré a treballar a Amèrica quan acabi la que estic preparant a Tòquio. El projecte dels Estats Units el faré amb Diane Keaton, una actriu que admiro. Serà una història molt commovedora i real. 

Parlava abans de covardia... i per primera vegada traça un personatge masculí menys idealitzat, perquè David Kepesh és un covard que, a més, és reflex del mateix Roth. 
No crec ni que arribi a covard, només és un feble. Es necessita ser fort per estimar i acceptar que t’estimin; ell es protegeix molt per defensar una independència absurda, que al final el porta a la soledat total. Conec molts homes que es comporten així. I no només de 65 anys, sinó també de 30.

 
Una de les coses que s'han destacat d'aquest rodatge ha estat la química fantàstica entre Penélope Cruz i Ben Kingsley. I tots dos deien que va ser gràcies al clima de seguretat que vostè va crear. Què és això d'un clima segur?

Utilitzar el sentit comú i buscar en la memòria emocional; ser molt honesta amb els actors i deixar molt clar el seu lloc en cada moment de la pel·lícula. Això té a veure amb les experiències personals viscudes i amb haver fugit i enfrontat el dolor, l'amor, l'absència. Les eines del cinema, a més de la llum i la cambra, són les emocions, els moments de la nostra vida, l'empatia. La primera escena que vam rodar va ser la del passeig  d’ells dos pel carrer. Aquí estava tot, en la manera com passegen un home de 70 anys i una noia jove. Ella pensa: «Sóc jove, però estic orgullosa d'anar amb un home tan interessant», mentre l’agafa pel braç. I ell, amb el seu orgull: «Puc conquistar una dona com aquesta a la meva edat». M'interessa com la gent ocupa l'espai de l'altre i s’hi projecta.