SINOPSI

A finals del segle XIX, a la frontera de Califòrnia, Daniel Plainview passa de ser un miner miserable que ha de tirar endavant sol el seu fill, a un magnat del petroli.  
Un dia, Plainview se'n va cap a Little Boston amb el seu fill, H. W. per provar sort. En aquesta ciutat mísera, on l'única diversió possible gira al voltant de l'església que dirigeix el carismàtic predicador Eli Sunday, Plainview i H.W. tenen un cop de sort. Però ara que la fortuna s'ha posat de la seva part, sorgeixen els conflictes i tots els valors humans: amor, esperança, comunitat, fe, ambició i fins i tot els llaços entre pare i fill són exposats a la corrupció, la decepció i el flux del petroli. 

CRÍTICA 

Hi haurà sang, diu el títol original. I és la millor de les presentacions de la millor pel·lícula de l’any. Tantes coses a dir-ne, de la pel·lícula, que sembla mentida que en una sola cinta s’hi concentri tanta idea, tanta imatge, tant de símbol, tanta misèria personal i humana. Que s’hi concentri tant de geni, com per  proclamar Paul Thomas Anderson director de l’any, per damunt, fins i tot diria, dels Cohen. I fa una setmana això m’hauria estat impossible d’afirmar, perquè fa una setmana la dels Cohen era la millor pel·lícula que havia vist en mesos. Però ara… però és que aquesta pel·lícula… és gairebé perfecta. I potser sense el gairebé.

La sang de la terra, negra, el petroli, és la vida de Daniel Planview, el Daniel Day-Lewis més impressionant que mai hàgiu pogut veure actuar en pantalla. Més que el de My left foot. Més que el de In the name of the father. Més que tots. Quina manera d’encarnar la condició humana més baixa, despòtica i traïdora de la seva pròpia naturalesa, de la seva pròpia persona! I també és la sang del seu antagonista, que no és un: és tot i tothom. Un tot encarnat per qualsevol. Un tothom encarnat per tots. Un enemic comú per a un home que només lluita contra si mateix en la cursa més desesperada de totes: la de l’autodestrucció més rastrera i absoluta, encara que la lluita, aparentment, sigui per arribar el més amunt possible. La neurosi del no saber frenar i mirar el que has aconseguit que porta a la bogeria del no poder parar, de l’ambició que destrossa el poc d’humà que et quedarà després de clavar les teves dents a tot allò que es posi al teu camí.

s de There will be blood i els de No country for old men amaguen les passions més baixes, i fan sorgir els instints més amagats i foscos dels personatges que allà sobreviuen i que pertanyen a aquella mitologia. I és en la supervivència on troben o tracten de trobar els camins per deixar de sobreviure i prosperar, com promet un cop i un altre un immensament vanitós, superb i prepotent Daniel Plainview. El que no sap veure, la jugada que li posarà els pals a les rodes, serà que tothom vol deixar de conformar-se amb poc i voldrà més, i no és l’únic que té un pla per aconseguir-ho: i és en aquesta lluita on no hi pot haver dos vencedors, només un, i on esdevindrà la tragèdia de la pèrdua: la de la condició humana. Convertits en la pitjor de les caricatures d’un ésser humà, els morts vivents que circulen per la pel·lícula d’Anderson abandonen la seva pell d’home i muden cap a l’embolcall del més grans dels horrors, que els faran convertir-se en ciutadans del no-res, de les promeses que no arriben a cap port, del que es volia i no s’aconsegueix. Del poder per sobre de la humanitat. Fastigosament real i fastigosament reprovable.

Hi haurà sang. I càstig, hi afegiria. Però no el moral: el de l’excés. El del trepitjador, el de la serp mentidera. El de la tragèdia. I no parlo de Daniel Day-Lewis, només. Ni molt menys. Parlo de la descripció més crua i depriment de les persones que fins ara he vist en una pantalla gran, potser només comparable amb l’Apocalypse Now de Coppola o el Ful Metal Jacket de Kubrick. L’ombra del que pots arribar a ser esdevé gairebé física, i si en algun moment el retrat humà que ens proposa la cinta recorda El aviador de Scorsese, aquesta no li arriba ni a la sola de les sabates, a la d’Anderson. Aquí el salt és sense paracaigudes, i la bufetada és contra el terra més dur i fred.

Reconeixem en certa manera el que ens diuen, però no ens ho acabem de fer nostre perquè cal una interpretació que de vegades no tens ganes de fer per pur terror. Allò que allà es veu, aquella lluita singular entre home i muntanya, deixa de ser-ho quan entra la vertadera lluita, la de l’home contra l’home, i després la del poder contra el poder. Diners contra diners, amagats sota petroli i religió. Poder de convocatòria i engany disfressat de bones paraules. La competència tacada de la sang que brolla de les ferides de la mentida i la necessitat neuròtica de demostrar-se, l’un, que és capaç de vèncer per allunyar-se del que més odia i tancar-se en el propi dolor amb la bogeria com a embolcall inevitable; per demostrar, l’altre, com n’és de perillós el discurs quan s’utilitza per conquerir les ànimes, i el mal i la força que es poden arribar a fer amb ell si un utilitza la por i el poder com a argument implacable, sobretot si prové de la fe, del desconegut, de Déu. Dos móns que estan simbolitzats per dos personatges que saps des de bon començament que seran la cara i la creu d’una confrontació terrible. Es mastega des de la primera topada. Es palpa en la magistral forma de narrar el director un xoc de violència no tant física (que també) com psicològica, en la recerca de la victòria al preu que sigui. 

xfar.wordpress.com