SINOPSI

Dan és un soldat que ha estat apartat de l’exèrcit recentment. Per escapar-se de la seva pròpia vida i dels seus amics, es refugia en l'alcohol. La seva promesa Nicole, sense adonar-se de l'estat de degradació de la seva relació, no troba el camí correcte per acostar-se a Dan. Al mateix temps, Gaëlle busca de manera desesperada i sense èxit l'amor. El seu germà Thierry, un agent immobiliari, se sent molt atret per la seva companya de feina, Charlotte. Com tots ells, Lionel, que reparteix la seva vida entre el seu pare malalt i una feina com a bàrman, intenta combatre la seva soledat. 

CRÍTICA 

El temps no passa en va i aquí tenim el mític Alan Resnais amb vuitanta-sis anys i encara fent cinema. Lluny dels experiments fílmics dels seus inicis, el Resnais més que madur ha assolit un estil sofisticat però més temperat i gairebé tradicional (almenys en aparença). El contrari seria del tot antinatural. En tot cas, s'estigui o no d'acord amb ell, Resnais pertany a la categoria de cineasta intel·lectual, figura més aviat desconeguda, i això ja és un mèrit. 
 
En aquesta ocasió Resnais reprèn una obra teatral de Sir Alan Ayckbourn, i encara que se n'han reformat diàlegs i s’ha adaptat la circumstància del món britànic al parisenc, l'herència anglosaxona roman en cert laconisme i flegma que s'agraeix molt en contraposició a com pot arribar a ser de melodramàtica a vegades l'escola francesa amb segons quins temes. Tot i així, el toc nostàlgic, la grandeur gala que es nega a acceptar que el món ja és un altre, es posa de manifest en el fet que en una pel·lícula del 2006 els personatges encara facin servir cintes VHS en comptes de DVD com la resta del planeta. Malgrat la seva sagnant revolució, França segueix sent el país més aristocràtic, classista i conservador del món. 
 
Asuntos privados en lugares públicos, títol fidel a l'original teatral i molt infidel a l'elegit per Resnais Coeurs (‘Cors’), ens explica la història de sis personatges, en general ja grans, buscant l'amor, o lluitant amb els seus sentiments en quatre dies de l'hivern francès. I si hi ha alguna cosa a dir en una crítica sobre aquesta pel·lícula és aquest contrast pràcticament oximòronic entre el tema i la forma. [...] Gent normal i corrent buscant l'amor, parlant de coses tan del dia a dia com si una casa té les habitacions justes o no. I no obstant això, l'estil de filmació és de tot menys realista. Ens trobem aquests personatges tan "normals" ubicats en espais d'una sofisticació formal absolutament increïble. Tan sols la cuina d'un cambrer sembla la d'un château. Les cafeteries són de design post-bauhaus i els comerços absolutament minimalistes.  
 
Així, doncs, ens trobem en aquest film francesos normals i corrents que, no obstant això, són la quinta essència del glamour i el charme, accionant més que filosofant sobre com és de dur estar sol. Insisteixo, accionant, la qual cosa vol dir que hi ha històries amb el seu principi, nus i desenllaç, no gent parlant mentre mira a la càmera dient coses que no interessen ningú. El film utilitza una metàfora visual que de pur òbvia resulta entranyable i en absolut molesta, com ho és el fet que les seqüències es veuen encadenades per la caiguda de neu entre pla i pla, i de vegades la neu cau sobre els mateixos personatges encara que totes les escenes tenen lloc en interiors.  
 
Reprotxaria a la història la utilització del tòpic, obsessiu entre els europeus, de la beata/prostituta, aquesta idea que tant sembla fascinar la parròquia d'una dona pia que a les nits es converteix en una màquina del sexe, però seria injust dir que no estigui ben utilitzat en aquesta pel·lícula i que no contribueixi brillantment al desenvolupament i conclusió de la trama. La pel·lícula és tendra, amable, amb diàlegs sucosos, però desesperançada en última instància, i encara que tots els actors brillen en els seus papers, lluny de l'afectació que a vegades llueixen els francesos (aquí rellisca una mica Sabine Azéma, que consti en acta), crida l'atenció sobre tots Laura Morante, com una presència poderosa en la pantalla. 
 
Agradarà sobretot a la gent que ja tenia bicicleta quan va morir Franco, i en general a totes aquelles ànimes sensibles que no vagin buscant una catarsi emocional d'aquestes de premi. Recomanada per a gent que apreciï el allure. 

Bronte_ La Off-Off Crítica